La vaga ZP

Com gairebé tot el que té a veure amb Zapatero, aquesta vaga d'avui és més falsa que el serrell d'Anasagasti. Es veu que als dos sindicats espanyols majoritaris se'ls ha encomanat el gust del president espanyol per fer sortir conills de dins el barret i han decidit muntar la vaga de la senyoreta Pepis, una vaga postissa en què no hi falti res però res no sigui el que sembla. Sobretot, una vaga justificativa del paper del govern espanyol i dels sindicats, a expenses de la bona fe o la rectitud dels ciutadans. Hi ha qui parla de vaga tova, però en realitat la paraula més exacta no és altra que frau.

Pressionat per la Unió Europea, els EUA, la Xina i tots els sants del cel, l'executiu de Zapatero aprova una reforma laboral que els sindicats no van ser capaços de coliderar ni tan sols amb un govern del PSOE (recordem la penosa imatge, el 10 de juny passat, de Cándido Méndez sortint del Ministerio de Trabajo a les tantes de la matinada anunciant el fracàs de les negociacions). És obvi que els sindicats no podien quedar mans plegades davant de tal circumstància, perquè d'aquesta manera hauria quedat en evidència la seva total irrellevància. De manera que opten per treure el santcristo gros i convocar la vaga general. Amb alguns matisos.

En primer lloc, posposen la data de la vaga fins moltes setmanes més tard d'haver-la acordat, a fi de tenir temps d'organitzar una mobilització presentable: són conscients que el suport social que en principi rep la convocatòria és molt minso. I no perquè no hi hagi motius de sobres per a una vaga general, sinó perquè qui més qui menys ja els hem pres la mida, als sindicats, i sabem que coixegen del peu dels generosos ajuts que reben precisament del govern espanyol, atesa la baixíssima quota d'afiliació que registren. I en segon lloc, es procedeix a pactar-ho tot amb el govern: cal que la vaga obtingui una resposta prou visible per no fer el ridícul, però al mateix temps prou lleugera per no desgastar l'executiu en excés ni barallar-se amb el PSOE, no sigui cosa que el mannà públic s'esgoti.

Pactar-ho tot vol dir tot, començant pel serveis mínims. Tal com ho han explicat govern i sindicats, un acord previ sobre els serveis mínims és històric, perquè mai no s'havia produït. Seria més exacte dir que fins ara no havíem vist una vaga general fantasma, una vaga trampa. Demà, si tot ha anat bé (i hi haurà anat, perquè ja s'encarregarà una part i l'altra de fer quadrar els números), els sindicats presumiran d'haver administrat a Zapatero el correctiu que ha de rebre tot president espanyol, i Zapatero presumirà davant de la comunitat internacional d'haver aguantat l'envit i haver sabut mantenir, en delicat equilibri, la reforma laboral i el diàleg social. I la ciutadania, un cop més, amb orelles de burro. Benvinguts a la vaga ZP.