Quadrícula

Dor­mia vuit hores cla­va­des i, tan bon punt es lle­vava, feia, plogués o nevés, mitja hora d'exer­cici. Tenia pau­tat (dies i hores) la dis­tri­bució del temps que li que­dava després de la jor­nada labo­ral i de les rela­ci­ons: el dilluns jugava a pàdel amb la Mercè, la Roser i la Júlia, tres ami­gues de la infan­tesa. Era sem­pre la pri­mera d'arri­bar al ves­ti­dor, però la dar­rera a sor­tir-ne. La majo­ria de les vega­des les seves tres com­pa­nyes de joc ja havien fet mig escal­fa­ment. Però això sí, sem­pre sor­tia amb una cua impe­ca­ble­ment feta i totes la volien de pare­lla perquè din­tre la pista era una autèntica màquina. Les clas­ses par­ti­cu­lars, de dues hores, del dimarts i el dijous feien efecte. El dime­cres bere­nava amb en Màrius. Feia exac­ta­ment qua­tre anys que havien fixat la tro­bada set­ma­nal, i en feia dos que havien esta­blert que el segon i el quart dime­cres de mes el bere­nar s'allar­ga­ria i aca­ba­ria entre llençols. Després, cadascú a sopar i a dor­mir a casa seva. Els altres dos dime­cres de mes anava a clas­ses de tango. El diven­dres, a les cinc, després de sor­tir de la feina, on dinava de tàper, anava a cami­nar amb la seva mare un parell d'hores. Dis­sabte tocava mer­cat, súper, per­ru­que­ria, mas­satge rela­xant i cinema. Diu­menge al matí, excursió amb els ger­mans i els cosins. A la tarda, cui­dar el jardí i fer la quadrícula de la set­mana. Se sen­tia per­duda si no la feia, tot i que els camins eren mínims. Aquell diu­menge, però, va pen­sar que alguna cosa d'aquest guió pre­es­ta­blert havia de can­viar. Va aga­far una quadrícula en blanc i va escriure “Màrius” en el requa­dre del tango, i també en els del dis­sabte i el diu­menge. Va sen­tir un pes­si­go­lleig a l'estómac fins al dime­cres següent, quan, bere­nant, li va lliu­rar l'enca­se­llat amb el cor encon­git.