Bicicleta, cullera, poma

El passat dia dinou de setembre es va presentar al Festival de Sant Sebastià la pel·lícula de Carles Bosch titulada amb el nom que encapçala aquest article. El film tracta de la malaltia d'Alzheimer a través de la vivència que en té Pasqual Maragall. La doctora Teresa Gómez Isla, que segueix el procés de la malaltia de Maragall, li va dir a Oriol Ivern, després de veure la presentació del film a Donostia: “A partir de ahora nada va a ser igual. ‘Bicicleta, cuchara, manzana' marca un hito en la lucha contra el Alzheimer”. Oriol Ivern, director de la productora Cromosoma, ens ha donat una mostra de coratge i de fidelitat en liderar aquest projecte que ha triomfat gràcies a la seva sensibilitat, d'una banda, i de la seva decisió empresarial, de l'altra. Els hipotètics beneficis que poden donar la pel·lícula es destinaran a la fundació contra l'Alzheimer de Pasqual Maragall. Però, de moment, per a Oriol Ivern l'aventura només representa maldecaps financers, entre d'altres. El diumenge següent, el dia 26 de setembre, es va preestrenar la pel·lícula al Gran Teatre del Liceu de Barcelona. El film va produir una profunda commoció entre els espectadors, o, almenys, aquest va ser el sentiment col·lectiu que vaig percebre a la sala. Sobre aquest tema, el dels comportaments col·lectius, voldria plantejar una reflexió, posant com a exemple, precisament, el tracte rebut per Maragall de part de certes persones i de certs estaments al llarg de tota la seva carrera política. Tinc la impressió que l'expresident de Catalunya ha estat un dels homes més estimats d'aquest país i, a la vegada, un dels més maltractats.

Maragall ha mantingut al llarg de la seva vida una absoluta fidelitat a Catalunya, als seus homes i dones, amb una exigència ideològica prioritària: la igualtat. Aquesta condició es tradueix en una frenètica activitat que ha comportat un important canvi per a la nostra vida diària de ciutadans. Va donar una nova pauta a les ciutats –producció i vida digna– d'àmplia transcendència. És l'home que va saber deslligar el nus que estrangulava la comunicació entre el poder i la gent. Va dotar els districtes d'autoritat i de possibilitat de diàleg: “La ciutat es la gent”. Va acostar-se al ciutadà amb formes inèdites de proximitat. Va viure a les seves cases, a diversos barris, per conèixer millor les seves necessitats i preocupacions. Els grans pressupostos dels Jocs Olímpics es van invertir en un setanta per cent a la ciutat, pràcticament en la seva majoria als barris més necessitats, on vivia la gent més humil i més desatesa. A Ciutat Vella i al Raval es va produir una renovació no sols urbanística, sinó també sanitària, assistencial, educacional i cívica. Va impulsar llaços de solidaritat amb Espanya a partir de l'afirmació de la seva pluralitat, traïts després en la sentència de l'Estatut. Obert al món per rebre, però també per donar. Sarajevo, la Mediterrània, la regió europea. Pròxim a tothom, respectat arreu, respectuós amb els seus adversaris, davant la sorpresa d'ells mateixos.

Gent que només sap mirar pel forat del que és políticament correcte, van qualificar algunes de les seves opinions de “maragallades”, davant la impotència d'arribar a entendre, encara que fos una mica, el que signifiquen altres punt de mira basats en la confiança als altres, encara que no siguin els teus. Bé, això, i moltes altres coses, les sabem tots. Però com deia, Maragall, durant la realització d'aquestes accions que he apuntat sumàriament, va ser acusat per innombrable gent, durant més de quinze anys, de ser addicte a l'alcohol. La resposta de molts del seus adversaris polítics, de tot color, i de gent que podien emetre una opinió pública, tots ells sabedors que la imputació era una vil infàmia, va ser la de no obrir boca. Els seus mateixos partidaris, entre els quals em puc incloure –perquè en aquells moments escrivia unes cròniques quinzenals en un important diari de la ciutat– van optar també per callar. Seguien criteris que aconsellaven que més valia no remenar-ho. Només Maria Aurèlia Capmany va escriure sobre el cas. Avui penso que vam cometre un error, típicament polític, el de no agafar el toro per les banyes i parlar clar. Mentrestant, el just carregava amb les conseqüències dels falsos testimonis, produïts per uns malvats irresponsables, més o menys anònims.

La calúmnia es va mantenir durant quinze anys, i es va propagar d'una manera tan general que feia feredat. L'escàndol va esdevenir d'unes dimensions increïbles. Resultava que tothom l'havia vist ebri, o tenia un cunyat o una cunyada que ho sabia de bona tinta. A mi, regidor en aquells moments de l'Ajuntament de Barcelona, moltíssimes persones em demanaven sobre la veracitat d'aquests rumors. Una amiga em va arribar a preguntar si era cert que cada matí, quan arribava a l'Ajuntament, li havien de donar una injecció perquè pogués fer d'alcalde. El seny popular té també les seves absències.

Per què tornar a remenar aquesta merda, ara? Simplement, perquè fa uns dies, un important diari de Barcelona tergiversava unes declaracions de Maragall en les quals semblava donar a entendre que es decantava com a partidari dels seus adversaris històrics. Amb temor, per no dir amb terror, un es pregunta si aquesta societat nostra oblida massa sovint els seus comportaments morals darrere de finalitats mesquines. Si es vol maltractar altra vegada aquest home just, fidel al seu pensament, fins i tot quan la inhibició que li produeix la malaltia li ha barrat el pas a la política i ha esdevingut un sublim malalt. Han vist la pel·lícula?