‘Catalan Mad Men'
M'explico. Mad Men, la sèrie de moda. Bé, una d'elles. I més concretament, una que no emet cap televisió en obert a Catalunya. Però, coses de la societat del futur que ja és present, internet per a molta gent ja hi posa la resta. Ens enllaça amb Atlàntic enllà. On sigui enllà. I aquesta sèrie ambientada a cavall dels anys cinquanta i seixanta del segle passat ens parla d'uns publicitaris amb molta elegància, que treballaven a Madison Square i que alguns coetanis seus percebien segur com a bojos –mad, en anglès–.
Corbates estretes, vestits sempre pulcres, gent teòricament boja. I he fet enllaç. Els adeptes al règim franquista, allà pels anys cinquanta seixanta, devien pensar: “Són bojos, aquests catalans”.
Aquesta setmana ens ha deixat Joan Triadú, un d'aquells catalan mad men que tan desconcertaven els partidaris d'aplicar el burca a l'intel·lecte i a la democràcia. Un d'aquells beneïts bojos amb aire anglosaxó que van mantenir la flama de l'esperança. Una generació d'homes i dones en aparença fràgils, sense histrionismes, que van fer possible que el país resistís.
Com mai abans, el passat ens assenyala el futur immediat que serà, i el present que ja ben bé hi és. Allò que fa cinquanta anys defensaven els Triadú, i que molts no entenien, es confirma, no només que no ha passat de moda, sinó que una nova generació ha vist clar que és el més avantguardista que es pot fer en el present. La defensa desacomplexada d'uns ideals, d'un país, d'un futur cada dia més a l'abast. Mestre Triadú, pot descansar en pau.
