El segle de Triadú

“Al segle XX ha triomfat la revolució de la dona”. M'ho va dir Joan Triadú a finals del 2008. M'havia presentat a casa seva amb un nadó de dos mesos que en qualsevol moment podia reclamar llet de mare. Per sort, la criatura ens va deixar conversar durant dues hores llargues. Amb el testimoni dorment d'una nova generació que s'haurà d'espavilar sense mestres tan generosos, vam repassar tota una vida. El resultat es va publicar en anglès a la revista Catalan International View.

Mentre el senyor Triadú avalava l'èxit de la revolució femenina, jo feia cara de “Vol dir?”. I ell argumentava: “Les revolucions poden triomfar poc o molt, però tingues en compte que fins fa quatre dies no hi havia res de res. Les primeres noies que van intentar entrar a la Universitat de Barcelona a començaments de segle ho havien de fer protegides. Avui és normal que tu tinguis criatures i treballis. Abans, quan la dona es casava havia de deixar de treballar. Moralment, que la dona treballi fora de casa és una pèrdua, perquè els nens necessiten estar amb la mare, però la dona té dret a exercir una professió. Encara hi ha diferència de sous, valoracions diferents, però Déu-n'hi-do”.

Triadú podia parlar del segle passat amb coneixement de causa, i ho feia amb optimisme. “No s'ha arribat ni de bon tros a respectar les nacionalitats i a donar-los la llibertat que es mereixen, encara no es reconeix el dret a l'autodeterminació, però hi ha una llista llarga de pobles que al segle XX han assolit la llibertat col·lectiva. A Catalunya és el segle de la consciència nacional, lingüística, cultural, científica i política”. I els quaranta anys de dictadura...? “El franquisme va ser molt dur, però no van ser quaranta anys d'una sola peça. Als anys seixanta la censura va canviar. Els catalans vam ser víctimes d'un intent de genocidi cultural, però no se'n van sortir”.

La vida, segons el mestre, pagava la pena: “Sóc creient, i cada dia quan em llevo dono gràcies per haver viscut. He patit molt, com tothom. No sóc ambiciós i no he demanat res, però m'he trobat ascendint sense buscar-ho: he entrat en una escola i al cap de poc me n'han fet director, he entrat en una entitat i al cap de poc me n'han fet president... A la meva dona la vaig haver d'anar a buscar jo, això sí. Però també em va sortir bé: ella m'esperava. Tot i patir per Catalunya, per la llibertat, per les guerres, per la fam, perquè s'estan celebrant els 70 anys dels drets humans i es fan uns Jocs Olímpics a la Xina, on no hi ha drets humans ni res... Tot i això, encara tinc ganes de viure”.

Descansi en pau. Amb l'orgull de la feinada feta.