Catalunya, festa, braus i sangria

Som un país avesat a la festa i al ball, a córrer davant dels braus i a veure sangria. El percentatge dels nostres joves desocupats és dels més alts del món desenvolupat perquè, en realitat, no volen treballar, prefereixen cobrar un subsidi. I els pocs que treballen opten pel funcionariat mediocre, perquè les iniciatives emprenedores signifiquen preocupacions i molta feina. Vaja, que també se'ns ha comparat amb els Lehman Brothers d'Europa, però sense que això ens preocupi gaire, perquè sabem compaginar atur i festa a parts iguals.

Quan en Pere Vicens em va convidar a participar en el Cercle de Cultura, apadrinat pel Cercle d'Economia, no vaig dubtar ni un segon a acceptar, simplement perquè en aquest punt de la vida una té confiança en els amics, i una proposta que venia d'una persona com en Pere no la podia refusar, però també perquè no em sento identificada amb les impressions que des d'altaveus com el Wall Street Journal o el Time s'emeten sobre la cultura espanyola, que donen al concepte cultura el seu sentit més ampli. El que heu llegit al començament d'aquest article no defineix la meva cultura, ni de lluny, i potser ja és hora que construïm un projecte de país reivindicant les nostres formes d'entendre la vida i el món. Perquè no podem obviar que, si se'ns inclou en aquesta visió, no és només perquè a l'estranger estiguin poc informats. És també perquè nosaltres no hem conreat la diferenciació, una diferenciació inclusiva, no com la seva, la dels braus i la sangria, que és exclusiva.

Em resisteixo a participar en associacions, plataformes i manifestacions d'aquesta mena perquè estic cansada de parlar, d'opinar, d'acalorar-me en discussions apassionants i després, res. Silenci i inacció.

Però fins a quin punt puc demanar des de tribunes com aquesta un nou país si jo mateixa, cansada de la inacció, opto per no actuar?

Convençuda del que en Josep Fontana anomenava fa quasi vint anys el “gran projecte de refundació” d'una cultura nacional catalana en què tots estem implicats, penso que el Cercle de Cultura és un instrument obert i molt valuós que ens pot servir, emmanllevant les paraules d'en Ferran Mascarell el dia de la seva constitució, per consensuar posicionaments d'interès comú. I això es fa amb el debat i el diàleg, però també amb propostes concretes i d'acció.

Però, a part d'aquest consens necessari per consolidar la base d'un nou país, necessitem reflexions i propostes valentes i agosarades. Necessitem trencar l'statu quo i integrar en el nostre cercle noves formes d'expressió cultural, encara que ens costi acceptar-les.

D'una banda, el món canvia molt de pressa, molt més de pressa del que som capaços de canviar nosaltres mateixos, i obres de creació digital que a nosaltres ens semblen còpies mancades de tot valor podríem tenir la sorpresa que fossin el futur. Internet no és només una tecnologia, és també una producció cultural definida per alguns sectors com a cultura de la llibertat.

D'altra banda, la nostra cultura ha evolucionat gràcies a les aportacions de les persones que han vingut de lluny i han fet de Catalunya el seu país. S'han d'integrar, és clar, però nosaltres hem de saber integrar formes de les seves cultures. Només cal observar com s'ha construït la cultura dels Estats Units i com, gràcies a aquesta construcció, ha esdevingut una cultura global.

No ens tanquem a l'evolució i a la innovació, perquè, en darrer terme, com diu sempre una persona que m'és molt propera, innovació és garantia d'independència.