Pagar com a rics per serveis de pobres
La setmana passada vàrem anar amb la meva filla a veure el partit de bàsquet entre el Barça i els Lakers al Palau Sant Jordi. Després d'estudiar les diferents opcions per arribar-hi –taxi, autobús, escales mecàniques, cotxe...– ens vàrem decidir per aquesta última. “La clau és anar-hi d'hora per poder aparcar”, ens havia dit un habitual de la muntanya. I així ho vàrem fer. Una hora abans del partit ja fèiem resignada cua al carrer Foc camí de l'estadi.
A dalt del turó un diligent ciutadà vestit de groc ens va dirigir cap a un descampat on centenars més de vehicles maldaven per fer-se un espai enmig del no res. Després de rebuscar en un circuit de cros, per fi vàrem trobar un racó on deixar l'andròmina.
Però al final del partit, la dolça emoció de la victòria de cop es va transformar en misteri. El presumpte aparcament havia desaparegut empassat per la foscor, convertida en una gola de llop on trobar el cotxe era com jugar a la ruleta russa. Tant el podies trobar com et podies desesperar. Una il·luminació miserable, cap indicació... res que s'apiadés del ciutadà que, sovint perseguit per una quitxalla endormiscada, buscava l'agulla en el paller.
Era xocant el contrast d'haver gaudit de l'espectacle de com els dos millors equips de bàsquet del món desafiaven les lleis de la gravetat i pocs segons després ensopegar amb la cruel realitat del campi qui pugui a la recerca del vehicle perdut. Però així son les coses. Gairebé vint anys després dels Jocs de Barcelona, arribar amb cotxe a Montjuïc encara és una aventura digna d'un explorador.
Certament, és una anècdota menor. Però ara que Catalunya s'incorpora a la llista dels països que més cargolen amb impostos els seus ciutadans, encara és més incomprensible que alguns serveis segueixin formant part de la categoria de tercermundistes. Trens que no rutllen, llistes d'espera infinites, barraques en lloc d'escoles, esvorancs per aparcaments... Quan lligàvem els gossos amb llonganisses, gastàvem com nou-rics. Ara que tornem a ser pobres ens adonem de les oportunitats perdudes i dels diners malbaratats.
