Articles

LES ELECCIONS DEL 29-N

I ELS REPTES DEL PAÍS (II)

Les raons del desastre

Fal­ten 45 dies per a les elec­ci­ons al Par­la­ment de Cata­lu­nya, de les quals sor­tirà un govern per als pro­pers 4 anys, que haurà de pren­dre deci­si­ons entre el que con­si­deri impor­tant i urgent per al país. El resul­tat pràctic de la gestió política dels últims anys és un 18% d'atur i prop del 40% entre els joves, crei­xe­ment econòmic zero, endeu­ta­ment del govern que no pot col·locar les emis­si­ons de deute públic (ni amb l'aval del Regne d'Espa­nya). És a dir, un des­as­tre. De les coses que s'han fet bé, no cal par­lar-ne, ja que per fer-les han cobrat i era la seva obli­gació. Quins són, doncs, els fac­tors que poden expli­car el que ha pas­sat?

El cen­tre d'atenció. En el món de les orga­nit­za­ci­ons, són cone­gu­des i accep­ta­des tres eta­pes ine­vi­ta­bles. La pri­mera és aque­lla en què el pro­ducte o ser­vei neces­sita cli­ents i tots els esforços estan diri­gits a tro­bar-los. L'orga­nit­zació està ori­en­tada enfora i al mer­cat. A la segona etapa, agafa importància el que passa dins de l'estruc­tura, els llocs de l'orga­ni­grama, la mida dels des­pat­xos, qui és qui i qui fa què. A la ter­cera etapa, l'ego dels direc­tius passa a pri­mer terme i l'interès per­so­nal, a curt i a llarg ter­mini, s'imposa als interes­sos dels cli­ents i dels com­po­nents de la mateixa orga­nit­zació. Les llui­tes per­so­nals ocu­pen temps i con­su­mei­xen ener­gies. I als par­tits polítics, que no són una excepció a la norma gene­ral, hi passa el mateix.

La con­nexió amb la rea­li­tat. Diu Frit­jof Capra en el seu extra­or­di­nari lli­bre La trama de la vida que tot orga­nisme viu s'auto­or­ga­nitza interac­tu­ant amb l'entorn en un doble joc: adap­tant-se i trans­for­mant-lo. Però en cap cas pot igno­rar-lo. El món can­via avui com mai ho havia fet i a una velo­ci­tat crei­xent. La glo­ba­lit­zació és una auto­pista d'una direcció. I el para­digma que fun­ci­o­nava basat en el conei­xe­ment com a font fona­men­tal de cre­ació de riquesa està sent com­ple­men­tat pel de les xar­xes com a model d'estruc­tura alta­ment eficaç. En els últims anys s'ha igno­rat la rea­li­tat. Per incom­petència o per mala volun­tat; tant se val.

La com­petència per­so­nal. Si per ser admi­nis­tra­tiu en una ofi­cina de l'admi­nis­tració cata­lana es demana el nivell C de català, què deu fer falta per ser con­se­ller? Ni una sola acti­vi­tat pot ser rea­lit­zada sense que el res­pon­sa­ble en tin­gui una mínima com­petència. En rea­li­tat la com­petència en mol­tes acti­vi­tats es pot apren­dre si es vol fer l'esforç i si es té la moti­vació per fer-ho. En el cas con­trari, la sentència de Marc Tul·li Ciceró es fa rea­li­tat: “És d'homes equi­vo­car-se. És de bojos per­sis­tir en l'error”.

La con­fusió entre el que és urgent, impor­tant i estratègic. Aquest és un pro­blema impor­tant que no tots sabem resol­dre. És evi­dent que actuar sotmès a qüesti­ons impor­tants i urgents de manera repe­tida és fer opo­si­ci­ons a l'infart i a l'error. És cert que tro­bar temps per deci­dir sobre temes impor­tants és res­pon­sa­bi­li­tat per­so­nal del que mana. Evi­tar deci­dir sobre temes urgents és qua­li­tat dels pre­vi­sors. L'estratègia queda reser­vada per al líder que visi­ona el futur i que se la juga perquè és la seva feina. Si no l'encerta tindrà el des­ho­nor i l'oblit. I si l'encerta tindrà, durant uns dies, la glòria dels ven­ce­dors (només durant uns dies, que ningú s'equi­vo­qui pen­sant que la glòria és el final del viatge). Els més savis s'equi­vo­quen i con­fo­nen importància i urgència. Ima­gi­neu als altres ciu­ta­dans què els pot pas­sar.

Exem­ples recents del que hem dit fins aquí en tenim uns quants. De l'ego com a pro­ta­go­nista: la fixació de la data de les elec­ci­ons, la con­vo­catòria de vaga, els pres­su­pos­tos Zapa­tero, l'actu­ació de Boada, els vio­lents anti­sis­tema... De la des­con­nexió amb la rea­li­tat: les mol­tes decla­ra­ci­ons de molts apre­nents de polític. De la poca com­petència per­so­nal: que cada lec­tor faci la seva llista. I de la con­fusió entre el que és impor­tant i la ton­te­ria: la set­mana d'hivern dels estu­di­ants, l'ambigüitat i falta d'acords sobre el van­da­lisme, el pro­gres­sisme d'esquer­res, els que volen la inde­pendència per demà... I d'exem­ple de tot ple­gat, tots, que són molts, els que han col·labo­rat que des de Newsweek ens col·loquin al grup de les Olive Repu­blics, segons Joel Kotkin, amb Por­tu­gal, Itàlia, Eslovènia, Kosovo, Mon­te­ne­gro, Grècia i Macedònia. Dit tot això, ens en sor­ti­rem, ja que tenim recur­sos, per­so­nes, ganes i aviat els que han vis­cut dels altres, hau­ran de tor­nar a tre­ba­llar com ho han fet les gene­ra­ci­ons que els han pre­ce­dit.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.