Cuiners

Una persona molt ben relacionada m'informa d'uns fets que em deixen en un estat de gran perplexitat. M'assegura que els tres o quatre poetes vius de certa volada que tenim al país no es poden veure, que entre els arquitectes de més prestigi es considera de mal gust parlar bé de l'un o de l'altre, que els professors d'universitat viuen enmig d'hostilitats i antagonismes crònics, que els socis del Barça es miren de reüll segons siguin laportistes o sandristes. Em confessa que, fins i tot, els nostres dirigents polítics es professen una escassíssima simpatia mútua. Em quedo amb el cor encongit i sento l'estranya sensació que la guerra civil és l'estat natural del meu país: si la guerra no pot ser oberta i declarada es fa, per defecte, de manera soterrada. Davant d'aquest panorama tan desolador la ment busca consol en l'àmbit d'alguna activitat bàsica i allunyada de retòriques i em ve al cap el món dels cuiners. Ara sí que trec pit i m'afanyo a replicar a aquest home tan assidu dels cercles socials: “Els cuiners del meu país –i mira que en tenim de primera– s'estimen i s'ajuden, i gairebé tots són donats a l'elogi generós de la feina dels col·legues”. S'hi pensa un moment i em recorda algun cas aïllat de mala bava, però em diu que hi està d'acord, que en això, excepcionalment, tinc raó. Segons ell, el curiós fenomen és perquè en aquest gremi la gran majoria provenen d'orígens modestos, han hagut de guanyar-se la posició a còpia de talent i d'exigència i han hagut de treballar com uns condemnats. “Ho has d'entendre”, em diu, “parlem de gent del poble, de gent que porta l'esperit de servei a la sang, de gent sana i agraïda que sent l'orgull de fer feliç al client. Si tot això de les estrelles Michelin i els honoris causa no ho espatlla, els nostres cuiners són la millor combinació d'esforç, talent i civilitat”. Em quedo més tranquil. Si la guerra civil no s'escampa als fogons, a la pàtria dels catalans hi ha motiu per a l'esperança.