Només els toros?

Si fóssim diputats al Parlament hi ha una cosa que ens hauria deixat un mal regust de boca després de la famosa votació sobre la prohibició de les curses de braus. I no és ni el resultat final, ni el ressò obtingut, ni l'ús mediàtic que alguns en van fer. El que resulta preocupant és la mena de raons que es van ventilar per tal de justificar el procediment de la votació.

En primer lloc, hi ha aquesta reveladora expressió que ens parla de la “llibertat de vot”. Llibertat graciosament i excepcionalment concedida per qui té el poder de fer-ho. És lamentable constatar explícitament i sense embuts que la situació parlamentària habitual és no tenir llibertat, esperem que només sigui de vot. De fet, fa poques setmanes, quan es va produir a Madrid una situació com aquesta però en sentit contrari (un diputat del PSOE va votar diferent, i per tant lliurement, de la majoria del seu grup parlamentari quan no se li havia concedit el permís de fer-ho), el cap de files del seu grup parlamentari va comentar, en sancionar-lo, que l'opinió era lliure, però la lleialtat era obligada. Dissortadament, no va aclarir quina mena de lleialtat i envers qui. Queda clar, doncs, que els electors d'un diputat no són les persones que el voten, sinó el secretari general del partit, el d'organització i les eufemísticament anomenades “comissions de llistes”, que són els qui decideixen l'ordre de les llistes. Lleialtat… i obediència deguda a qui decideix quan pots fer ús de la teva llibertat. No estem propugnant un funcionament caòtic i imprevisible dels partits, ens estem –simplement– preguntant què revela el fet que, d'una manera plàcida i confortable, hom parli en determinats casos de concedir l'esmentada “llibertat de vot”. Pensin tan sols quin podria ser el seu antònim.

I si el terme resulta revelador, pintoresques són algunes raons adduïdes per justificar-lo. En primer lloc, l'intent de treure ferro a la situació dient que no s'havia de polititzar una qüestió que més aviat responia a raons de valors o de consciència. Per l'amor de Déu! Despolititzar una votació al Parlament? Però no s'hi va a fer política? Tot el que s'hi esdevé té una dimensió política, no caldria sinó. En el fons, quan es parla de “despolititzar” és pitjor el remei que la malaltia, perquè s'assumeix altre cop que fer política és una cosa maliciosa, de baixa volada, tèrbola, que empastifa el que toca. Polititzar el que sigui ja s'ha convertit en si mateix en una desqualificació. Quan hom pren una qualsevol iniciativa, si els seus adversaris aconsegueixen fer creure que està polititzada, pot estar ben bé segur que ja ha begut oli. Una cosa són els moviments tàctics i manipuladors que es puguin fer de vegades des del partit polític que sigui, i una altra cosa és dir-ne, d'això, politització. Perquè així seguim alimentant el descrèdit i la minusvaloració de la política, dit així en general, una cosa que cap societat amb dos dits de front no es pot permetre. Ho vàrem dir aquí en una altra ocasió: el que s'oposa a la mala política és la bona política, i no la no-política. Acabarem com aquella senyora que, amb una franquesa ingènua però reveladora d'un estat d'opinió que té més densitat de la desitjable, declarava davant d'un micròfon que a ella no li agradaven els partits polítics… perquè estaven massa polititzats!

L'altra esquizofrènia amb què ens han obsequiat és aquesta associació entre l'excepcionalitat de la llibertat de vot i i el votar d'acord amb els valors i la consciència. Tornem-hi amb el mite que els valors són el reialme de la puresa, i la consciència la fortalesa inaccessible a qualsevol crítica o discussió (per què deu ser que tanta gent que ha fet alguna desgràcia addueix que té una gran tranquil·litat de consciència?). I si es tractés exactament del contrari? I si es tractés de fer el treball –polític!– “a consciència”, és a dir, d'anar explicitant com les decisions que es prenen no són mai simples decisions, sinó que encarnen una diversitat de valors i preferències de la manera que sembla més adequada possible, i que hom està disposat a argumentar-ho i discutir-ho? La política no és més aviat la capacitat de mostrar amb fets i decisions com s'interpenetren valors, preferències, resolució de conflictes i negociacions d'interessos? I la consciència no hauria d'anar més enllà del silenci íntim i ser capaç d'explicar aquest procés de manera creïble? O és que preferim polítics inconscients?

Posats a triar, nosaltres preferiríem que l'abolició de les curses de braus s'hagués votat amb disciplina de partit a canvi de saber què votarien en consciència i amb llibertat els nostres diputats i diputades quan voten, per exemple, partides pressupostàries o altres lleis controvertides. I, posats a demanar, també quan voten el candidat a president de la Generalitat.