De Mohameds i d'ases

Quan l'Institut d'Estadística de Catalunya (Idescat per als amics) encara no existia, per saber quins eren els noms més comuns calia recórrer al refranyer: “De Joseps, Joans, Peres i ases, n'hi ha a totes les cases.” Si feu passar el Joan al davant o n'elimineu el Pere, també val. Una dita metafòrica, amb un punt de malícia, però reveladora d'una realitat.

Aquest adagi ja no respon a l'actualitat onomàstica catalana, si fem cas, ara sí, del recompte de l'Idescat. Avui, el nom de nen (anava a dir “nom de pila”, però de seguida veureu que seria incorrecte) que s'ha posat més durant l'últim any per exemple al Baix Empordà ha estat Mohamed. Curiós. Curiós, però no necessàriament preocupant. Avui és Mohamed i abans foren els Joans, els Joseps i els Peres (els ases, bé, gràcies), que en van desplaçar d'altres. Ibrahim Ibn Yaqub, Moixé ben Nahman o Shlomo ben Aderet van ser uns ciutadans importantíssims de Tortosa, Girona i Barcelona, respectivament, que van viure fa segles i que parlaven un català impecable, o almenys tan impecable com els seus conciutadans d'aleshores. Per tant, l'evolució dels noms és relativa. El que compta és que si algun dia el refrany acaba resant “de Mohameds, Hassans, Omars i ases, n'hi ha a totes les cases”, no serem acusats de xenofòbia per algun integrista incapaç de captar-ne la ironia i el doble sentit. Ens costarà, segur. Però arribarà. De moment, hi som força lluny. Concretament som en el punt de sentir-nos a dir que el refrany “de Joans, Joseps, Peres i ases, n'hi ha a totes les cases” és masclista perquè no respecta la paritat. De camí per córrer, en tenim, doncs. No ens poséssim pas nerviosos.