Coeducar per civilitzar

Dia sí, dia també, tenim notícia de dones que han mort en mans –quina estranya contradicció!– d'aquells que són o han estat els seus marits o amants. És en el nucli més opac, més arrelat, d'aquestes relacions on es coven sinistres sentiments agressius que massa sovint acaben en violència.

Un escàndol. Benvingut, però. Cal extreure els fets escandalosos de la “naturalitat” amb què han estat acceptats fins fa poc. Gràcies als esforços de moltes dones i de polítiques sensibles als seus drets humans hem aconseguit convertir en punibles unes pràctiques que durant segles han estat considerades “normals” i tan “invisibles” com l'aire que respirem: apallissar la dona i els fills ha estat privilegi, gairebé un deure educatiu del pater familiae. Ara disposem de lleis i normatives que castiguen els culpables, preserven la dignitat de les víctimes i posen en evidència la anormalitat d'aquestes conductes. Així i tot, però, continuen produint-se agressions i morts de dones. I ens preguntem com es pot modificar aquesta realitat bo i sabent que, en tot fenomen vinculat amb vivències emocionals, les lleis i les mesures administratives són necessàries però no suficients? Resten nuclis individuals, opacs, fruit d'experiències educatives i relacionals que han d'ésser abordats des d'altres àmbits i amb diferents instruments.

És un fet que l'educació dels més petits i dels joves és fonamental per al seu futur individual i el del país. Però potser no hem considerat prou que l'educació, des de ben petits, pot modificar aquest nucli profund on arrela el sistema de relacions entre les persones. Perquè el nostre continua essent un context patriarcal en el qual un sexe gaudeix de privilegis implícits i sovint explícits respecte a l'altre. I la forma com s'estructuren les relacions nen/nena, que es convertiran en les de noi/noia i més tard en les d'home/dona, es pasta ja des de ben petits a l'escola i a casa. La forma que va prenent aquesta relació és fonamental per a la construcció d'una personalitat madura i civilitzada basada en un bon equilibri emocional i en el convenciment racional dels beneficis de la igualtat.

S'han de posar en marxa mesures concretes, explícites, destinades a coeducar. Coeducar és quelcom diferent d'ajuntar nens i nenes a la mateixa escola. Aquesta és una condició primordial, però no suficient. De què es tracta, doncs? Que nens i nenes comparteixin de veritat espais, temps, atenció dels mestres, ús de la paraula, de l'acció i de la creativitat. Que nens i nenes aprenguin a respectar-se i a respectar les seves diferències bo i enriquint-se amb la seva diversitat. Es tracta d'aprendre a pactar i negociar els conflictes que apareixen en tot grup humà. Es tracta d'evitar la utilització de la força que ben sovint beneficia els nois enfront de les noies quan construeixen la seva autoestima mitjançant la competició, l'exhibició de la potència, deixant clar que són “diferents” i “superiors” a les nenes. La coeducació ben entesa pot modificar aquestes actituds i pot ajudar a treure profit de la riquesa que es deriva de formes diferents i complementàries d'experimentar la vida. Això és especialment important en la preadolescència i en l'adolescència, moment en el qual es fixen els patrons emocionals del que seran les futures relacions entre els sexes. Cal que aprenguin a establir pactes de respecte i de solució pacífica dels conflictes. Que facin també l'aprenentatge d'acollir les diferències com un enriquiment i no com un qüestionament de la pròpia identitat. Aquestes actituds arrelades, pastades, en la intimitat dels sentiments des de la infància garanteixen una futura convivència creativa. Garanteixen l'aprenentatge de la democràcia i de la tolerància i posen límits a la violència. Faciliten l'aparició d'amors que no facin mal, que no matin.

Coeducar és, en aquest sentit, una tasca profundament civilitzadora.