Tot s'hi val, a la televisió

Ahir al matí, men­tre pre­nia cafè en un bar pro­per a la feina, vaig poder con­tem­plar part del pro­grama que una cadena de tele­visió eme­tia en aquell moment. La pre­sen­ta­dora entre­vis­tava, a distància, una per­sona la mare de la qual havia mort el seu marit, és a dir, el pare de l'entre­vis­tat. Les pre­gun­tes eren sobre qüesti­ons més aviat ínti­mes de la família tren­cada, i tenien per objecte entre­te­nir els espec­ta­dors amb els detalls més mor­bo­sos d'aque­lla sinis­tra peripècia. Es trac­tava de demos­trar que amb el crim, la dona s'havia alli­be­rat d'un mons­tre, i sobre aital qüestió s'anava desen­vo­lu­pant el pro­grama. Vaig aca­bar el cafè i vaig fugir del local com si m'estigués empai­tant una ban­dada d'afa­ma­des sal­vat­gi­nes. Sem­bla que aquest tipus d'ins­truc­tiva, amena i ente­ne­dora oferta mati­nal, es pot veure cada dia a la mateixa hora, i sem­bla, també, que té un públic, més que fidel, addicte. Ignoro si el fill de l'assas­sina va cobrar per aparèixer en el pro­grama per anar res­po­nent a totes les abjec­tes deman­des de la pre­sen­ta­dora, però el cas és que no es trac­tava de cap tes­ti­moni aliè als fets, sinó d'algú que en for­mava part. Això vol dir que, d'alguna manera, havia d'estar con­di­ci­o­nat per uns sen­ti­ments per­so­nals molt pro­funds, i jo diria que fins i tot d'invi­o­la­ble inti­mi­tat. Doncs bé, pre­ci­sa­ment aquesta era la con­dició que s'explo­tava, i de quina manera, per entre­te­nir la parròquia. El meu parer: penso que con­ver­tir en espec­ta­cle públic, en número de circ mediàtic, les desgràcies fami­li­ars, les tragèdies de la gent i qual­se­vol altra situ­ació de la qual es pugui treure rèdit del sang i fetge, és una total i abso­luta obs­ce­ni­tat. I la fictícia cir­cums­pecció dels con­duc­tors d'espais tele­vi­sius com el que els acabo d'esmen­tar, amb aquell aire entre asto­rat i com­pun­git per les pro­por­ci­ons del drama, encara ho fa més odiós i repug­nant. Però és el que hi ha, i el que es demana. I encara que denun­ciar-ho no ser­veixi per a res, aquí queda el meu enfe­llo­nit blasme.