Tramuntana

Una de les coses que enyoro de l'Empordà és la tra­mun­tana. Per mol­tes raons. Per la clare­dat i la nete­dat que aporta en tots els aspec­tes. Neteja l'espe­rit i renova l'aire. Pels cels blaus. D'un blau elèctric, de postal. Per la llum del sol, que ho omple tot. Perquè el seu bro­git s'imposa per damunt de la resta de sons. Perquè és un plaer fer una llarga ins­pi­ració amb el vent a la cara. Perquè sem­pre m'ha encan­tat, en les nits que bufa fort, arrau­lir-me al llit i sen­tir-la xiu­lar. I per què no, perquè sem­pre ens ha fet tor­nar una mica bojos a tots ple­gats. A Girona la tra­mun­tana hi arriba en dies comp­tats. Com ahir, per exem­ple. A la nit la vam sen­tir com ban­de­java els arbres i al matí ja havia escom­brat qual­se­vol ras­tre de núvols per dei­xar lluir un sol res­plen­dent. I cen­te­nars de milers de fulles de plàtan ja són l'estora de fires a la Devesa. La ben­vin­guda per­fecta a Sant Narcís.