Fem de Catalunya un país normal

No sé si a vosaltres us passa, però jo estic fart de viure en un país anormal. Un país on el Tribunal Constitucional espanyol, les Corts espanyoles, el govern espanyol i els mitjans de comunicació espanyols ens diguin el que tenim dret a fer i el que no tenim dret a fer. No em sembla bé que el país veí decideixi per nosaltres. Això no és normal. Jo no vull viure en un país el president del qual consideri normal assistir a les desfilades militars d'aquells que sotmeten la nació catalana i que li neguen tot allò que necessita per viure en llibertat. En sembla un insult a la memòria de Lluís Companys que, tres dies abans de la commemoració del 70è aniversari del seu assassinat, l'actual president dels catalans assisteixi a la desfilada de la hispanitat, a allò que abans s'anomenava Desfile de la Victoria, a retre honors als hereus d'aquells que van afusellar el nostre president màrtir.

N'hi ha uns que encara fa pocs dies s'omplien la boca dient que el seu pas pel govern tripartit havia servit per catalanitzar el PSC, per portar els socialistes cap a la defensa de les tesis sobiranistes. Doncs bé, ja en veieu els resultats: Montilla honorant les fuerzas armadas al costat d'Esperanza Aguirre; Corbacho, intentant fer por als ciutadans dient que la independència no seria un procés pacífic i la gran esperança del socialisme català, Carme Chacón, cridant visques a l'exèrcit, a Espanya i als borbons… I tot això davant el silenci còmplice de la resta de forces parlamentàries. Perquè, francament, si manessin els que avui són a l'oposició, aquells que, pel que sembla, són independentistes en la intimitat, voleu dir que el panorama polític seria gaire diferent? Per tant, és necessari que l'independentisme entri amb força al Parlament el 28-N. Però vigileu a l'hora de triar. Alguns parlen d'independència però no inspiren cap confiança, ningú no sap què faran l'endemà de les eleccions. No caiguem en el mateix parany que fa uns anys, quan uns, en una campanya electoral, ens deien: “En finalitzar aquest espot, quedaran 20 segons menys per la independència”. Doncs ja ho heu vist, el seu pas pel govern només ha servit per regalar totes les institucions al PSC, a aquests que avui diuen que el seu paper és el d'esdevenir el mur de contenció de l'independentisme (Iceta) o que Catalunya ja té estat propi (Montilla).

L'autonomisme és mort, és l'hora de la independència. Això es nota, es veu al carrer, als mitjans de comunicació, a les enquestes… ho tenim a l'abast. Però tenim l'assignatura pendent del Parlament. Allà, avui, no hi ha cap diputat que tingui com a prioritat la independència. Doncs bé, posem-hi remei. És molt fàcil, el 28-N no voteu només per canviar el govern, per decidir qui gestionarà la comunitat autònoma. Voteu per la independència, per canviar l'actual marc juridicopolític. D'altres, en eleccions anteriors, també parlaven d'independència i després la seva entrada al Parlament tan sols va servir perquè es poguessin situar còmodament en l'administració catalana. Ara, només hi ha una força política que es presenta a les eleccions que ha deixat clar que els seus representants no ocuparan cap càrrec en l'administració autonòmica, perquè no volen viure de la política i perquè només hi són per ajudar a portar aquest país cap a la independència, ja que el mateix dia que s'aconsegueixi es dissoldran.

D'altres fa uns anys us van dir “feu-nos confiança” i després aquesta confiança que molts els vam donar va servir perquè s'instal·lessin en el poder amb grans càrrecs i grans sous, i perquè fessin just el contrari del que havien promès.

Ara no cal que feu confiança a ningú. El que cal és que, si voleu que la pròxima legislatura sigui decisiva perquè l'independentisme avanci, cal també que sigueu conseqüents amb el vostre vot. I que ho feu sense patir ni pel mínim del 3%, ni per la llei d'Hondt, ni per totes les teories sobre el vot útil. Voteu pensant en quin vot convé més a l'hora de fer possible que ben aviat el Parlament aprovi una declaració unilateral d'independència.

Si el passat 10 de juliol érem un milió i mig cridant “independència” al carrer, doncs que això es noti a les urnes el 28 de novembre. Que no passi com altres vegades quan, després de grans mobilitzacions, van tornar a guanyar els mateixos de sempre.