¿‘Quo vadis', caixes?

Catalunya és la primera economia en PIB ( producte interior brut ) de l'Estat espanyol, malgrat l'espoli anual de 22.000 milions d'euros, reconegut per les institucions catalanes i espanyoles més solvents, tot i que aquests darrers anys –malgrat l'acord que va votar-se a les Corts espanyoles– no volen donar les dades de la nostra aportació obligada a Madrid. Uns diners que es fonen en els laberints foscos de la capital d'Espanya.

A mitjan segle XIX posteriorment al daltabaix econòmic de manufactures i fàbriques de la I Guerra Carlina (1833-1840) i les dificultats de consolidar una economia liberal moderna va fundar-se la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona (1844), coneguda com a Caixa de Barcelona, recollia diversificats petits estalvis per encarar els reptes de l'època. A principis del segle XX es fundà la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis de Catalunya i Balears (1904), resposta a la crisi finisecular per la derrota a Cuba, Puerto Rico i Filipines, la crisi de sobreproducció i un empobriment de molts sectors populars que trobaren en aquesta institució un ajut a les seves penalitats. Així fou fins i tot quan la revolució i la guerra civil, l'única entitat que ho va fer. La millor garantia d'una entitat que és exemple de ponderació i criteri econòmic.

La unió d'ambdues Caixes l'ha convertí fins avui en la primera caixa en recursos d'Europa i una de les institucions financeres més importants de l'Estat, per davant de gairebé tots els bancs i tota la resta de caixes. El 1980 Joan Miró, el genial artista, creà una estrella que sempre ha marcat correctament el rumb de l'entitat econòmica. Un veritable símbol. La pèrdua del nom Balears és un fet, crec que un error mai no explicat.

El problema vE amb la resta de caixes. Uns fars i pols econòmics que actuant en territoris concrets van ajudar a desenvolupar l'economia local en terrenys on els bancs no hi entraven o si ho feien era en condicions draconianes. Veritables sangoneres. D'uns inicis més que assenyats, passaren a no saber viure en llibertat i democràcia. Votacions inexplicables per escollir els seus òrgans directius van dur a moltes de les caixes del país a gent que no feia economia amb sentit comú sinó culte a si mateixos. Ajuts sense garanties suficients, fundacions que no responien a cap criteri territorial o cultural sòlid, hipoteques frívoles, inversions en terrenys de tota mena, pisos, apartaments i altres operacions especulatives que davant la crisi present ha demostrat una manca de responsabilitat que fa esfereir.

La fugida, una més de l'inefable Narcís Serra, n'és el millor exemple, la seva elecció com dirigent de la Caixa de Catalunya, ex-Diputació de Barcelona, un acte purament de partit, un lloc posat amb calçador per a ell quan es va quedar sense res tangible al PSC. Es va conculcar els drets d'una gestió correcta fins aleshores, Antoni Serra Ramoneda, austera i catalana de no estirar més el braç que la màniga per una direcció a la deriva, sense fer cas de cap avís i amb uns emoluments d'escàndol, sense deixar d'acumular altres sous milionaris. Massa caixes catalanes van fer coses semblants. No fins aquest nivell, però hi va mancar responsabilitat. Responsabilitat que ara per ara no s'ha demanat, de forma incomprensible a ningú.

Una de les entitats fusionades per poder accedir al FROB (fons de reestructuració ordenada bancària) reconeix que ha de tancar 395 oficines, la pregunta a fer-se és, com s'havia arribat a tal despropòsit? Cal mirar i remirar les fusions, el futur govern de la Generalitat ha de posar un veritable conseller d'Economia, s'ha de mirar com actuaran unes surrealistes fusions de caixes catalanes amb d'altres espanyoles on en darrera instància les decisions es prendran fora del nucli originari de l'economia que ha creat economia i riquesa. S'ha d'estar a l'aguait de tot. Alguns dirigents de les caixes han jugat amb foc cremant no solament part del futur de l'economia del país, sinó que han ofès els seus predecessors en pensar que l'esforç de generacions d' industrials, pagesos, professionals i treballadors de tota mena que dia rere dia havien transformat aquesta terra d'origen abrupta i pobra en una de rica i plena.