Opinió

LA TRIBUNA

Veus silenciades del desert

El que reclamen els acampats d'Al-Aaiun no és la independència sinó que es respectin els drets humans

En el moment d'escriure aquestes línies la informació sobre l'acampada a l'est d'Al-Aaiun amb prou feines ha durat tres dies en la majoria de mitjans de comunicació, més preocupats per la visita del Papa, les bombes d'Al Qaida o la mort de Nèstor Kirchner. Això no obstant, milers de sahrauís continuen acampats en protesta per la mort d'un adolescent per trets de la policia marroquina i per reclamar millores en el seu nivell de vida perquè no accepten ser ciutadans de segona en el seu propi país.

No tots els sahrauís ho són, és clar, ciutadans de segona. Uns pocs notables, sovint de les mateixes famílies que ja col·laboraven amb les autoritats colonials espanyoles, donen suport a l'administració marroquina i defensen la integració al Marroc. Són alcaldes, membres del Consell Reial Consultiu dels Assumptes del Sàhara Occidental i, sovint, controlen les principals empreses de serveis públics –o privats– del territori. Són l'excepció, perquè la majoria de sahrauís se senten discriminats i condemnats a la desocupació i la misèria i, des de l'acampada improvisada i encerclada per la policia marroquina, clamen perquè es depurin responsabilitats per la mort de l'adolescent i se sàpiga què succeeix al Sàhara Occidental.

A les haimes no es veuen banderes del Front Polisario, ni s'escolten proclames independentistes més enllà de la reclamació que no se segueixin explotant els recursos del territori sense que els sahrauís puguin participar en el control i la gestió d'aquesta explotació i dels beneficis que proporciona. És clar que hi ha simpatitzants –o àdhuc militants– del Front Polisario entre els acampats. Però no serà pas el Front Polisario qui capitalitzarà aquesta protesta iniciada per dirigents de l'interior, és a dir, per aquells que fa trenta-cinc anys que viuen sota l'administració marroquina. O pels seus fills nascuts ja sota la dita administració.

La protesta no és per demanar la independència o reclamar el dret a l'autodeterminació, sinó per exigir que es respectin els drets humans i individuals i es millori el nivell de vida dels sahrauís. És, per tant, quelcom molt més perillós, perquè es tracta de reclamar l'aplicació d'uns drets que qualsevol estat democràtic respecta. I aquesta és una qüestió molt sensible a Europa i als Estats Units. I és una reivindicació doblement perillosa perquè es contagiosa i podria sensibilitzar sobre la situació al territori associacions o grups marroquins que també han fet del respecte dels drets humans i individuals el seu objectiu.

Però Rabat s'ha trobat a contrapeu i ha reaccionat de la pitjor manera possible per conjurar la protesta: negació dels fets que atribueixen a la manipulació de la premsa internacional i, particularment, espanyola; promeses de millores i de llibertats que, atesa l'experiència de més de tres dècades, no gaudeixen de credibilitat entre els sahrauís; opacitat informativa i censura a la premsa, a qui s'impedeix per tots els mitjans –permisos, controls de la policia i, fins i tot, anul·lant les reserves de vols a Al-Aaiun– accedir al campament, o, el cas més greu, suspenent les activitats al Marroc de la cadena de televisió en àrab Al Jazeera; i, si cal, repressió per imposar el silenci.

S'equivoca de mig a mig Rabat i cau en l'obsessió de tots els règims que se senten insegurs o qüestionats, matar el missatger, perquè el problema no l'ha causat la premsa internacional, ni tan sols l'espanyola, poc amant d'afalagar el Marroc. El problema s'origina en un sistema polític atrapat en una transició a la democràcia congelada des de fa anys i mancada d'una renovació política i generacional; una transició paralitzada en el temps per la por a l'islamisme que, en les eleccions legislatives (setembre de 2007), a pesar de les limitacions per a la presentació de candidatures, es convertiren ja en la segona força del Parlament de la mà del Partit de la Justícia i el Progrés (PJD).

Aquesta protesta no és una expressió més del conflicte sobre el Sàhara Occidental, perquè el que reclamen els acampats d'Al-Aaiun no és la independència o el dret a l'autodeterminació, el que reclamen són uns drets reconeguts internacionalment i que tota democràcia hauria de respectar. Aquesta i no altra és la interpel·lació que fan els acampats sahrauís al Marroc i a la societat marroquina en general. El silenci enfront les veus que arriben del desert és una resposta equivocada a Rabat i a casa nostra.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.