La mort del sistema de caixes i l'emissió de bons,
dues malifetes del govern que cal recordar
Sense revolucions
“Sé que la nostra democràcia
és molt prima. Però compleix
el principi bàsic exigit internacionalment: poder
fer fora els que manen sense necessitat de fer una revolució”
El govern del tripartit
no defrauda. Acaba amb l'estil que ha caracteritzat el seu mandat: frivolitat matussera. Les declaracions del senyor Amorós, sense anar més lluny,
no són res més que el paradigma de l'esperit que ha guiat aquest govern: l'antioccidentalisme tronat. La irresponsabilitat del que no copsa el que
l'envolta perquè, a més de no haver anat a escola, és curt de gambals. És important saber arribar als llocs. Però més important encara és saber-ne marxar amb dignitat. I aquest govern va entrar esvalotadament i marxa de forma indigna. A aquests governants la història els deixarà malament pel simple fet que l'escriuran uns altres, no pas ells.
Hi ha dues darreres actuacions, però, que Catalunya
no hauria d'oblidar mai. Una
és la manera com el govern
ha deixat morir el nostre sistema de caixes d'estalvi. Encara que aquest era un problema larvat durant anys, era previsible com podia acabar. Pesarà sobre les espatlles d'aquest
govern el fet d'haver col·laborat amb el govern espanyol
en la destrucció d'un sistema financer que originàriament estava fortament arrelat al país. I tot amb censura. Catalunya no és encara capaç de calibrar el mal provocat perquè
se li ha amagat informació. Se'ns oculta que, en un futur, aquestes entitats passaran a mans foranes.
La segona malifeta demostra que en aquest país els pocavergonyes –aquells que fan gala d'un absolut menyspreu per la democràcia i pels ciutadans que la sustenten– poden actuar amb impunitat. Em refereixo a l'emissió de bons que, sota una pretesa normalitat, intenta amagar el malbaratament que s'ha fet dels nostres impostos –allò que en l'actuació privada coneixem com a estafa–. El mes d'agost la Generalitat va obtenir de La Caixa (que ja s'ho cobrarà, no ho dubtin) un préstec de mil milions. Era suficient per emmascarar, fins a les eleccions, el problema creat. Ningú més havia volgut deixar diners. Però resulta que es descobreixen forats nous cada dia, i les eleccions s'endarrereixen (suposo que per permetre reviscolar a conveniència el cas Palau i practicar el populisme més repugnant amb els ni-nis). Feien falta diners per culminar aquesta xarlotada delirant que no havia d'haver començat mai. Però d'ençà de l'estiu les agències han rebaixat dues vegades la qualificació internacional de solvència de la Generalitat. Què fem? Emetre, a corre-cuita, deute al 7,75% (4,75% més 3% que s'embutxacaran les nostres entitats). Deute que hauran de gestionar els que vindran –encara que el pagarem els contribuents–. Una immoralitat que hauria d'estar tipificada al Codi Penal. Les esquerres catalanes fan certa la frase de Churchill: “Cristòfor Colom va ser el primer socialista: no sabia on anava, no sabia on va arribar i tot ho va fer amb diners dels contribuents”.
He manifestat molts cops que no acostumo a anar a votar. No m'agrada el sistema electoral muntat perquè permet
que els polítics no hagin de passar comptes –que és el que ara succeeix–. Malgrat tot, aquest cop hi aniré. I encara que em costa molt demanar-ho, els encoratjo a vostès
que hi participin també. Ja
sé que la nostra democràcia
és molt prima. Però compleix el principi bàsic exigit internacionalment: poder fer fora els que manen sense necessitat de fer una revolució.