Maduresa? No encara!

La crisi del Cercle Català de Negocis és tot un símptoma. Estava fora de lloc l'exabrupte primer i més encara la partició de peres i els rocambolescos detalls de panys obturats i altres. L'independentisme no és un joc de criatures i aquests espeternecs demostren una insòlita manca de maduresa. El Cercle havia fet fins ara una feina excel·lent, centrada en la pedagogia entorn del dèficit fiscal que tenalla el desenvolupament català. Fa dos dies, tot fent zàping, vaig pescar un d'aquells personatges espanyolots que s'omplen la boca amb la decadència de Catalunya, dient que la que havia estat motor d'Espanya era ara la comunitat amb menys credibilitat financera, incapaç de col·locar deute en els mercats. Aquesta decadència els encanta, i mai no hi ha ningú present que els expliqui que és producte de l'escanyament espanyol. Espanya s'hi rabeja i nosaltres ens barallem.

El Cercle feia la feina de denúncia, però no ha aguantat el repte electoral, que és sempre una opció de poder. El Cercle ha explicat, fil per randa, quants diners ens prenem, com creixia la nòmina individual, quines coses es podrien fer amb els milions que transferim a aquesta Espanya inhòspita, però al moment de gestionar una discrepància interna es tiren els plats pel cap. Mireu, quan era jove, vaig militar en l'independentisme, aleshores minúscul i excèntric, hiperradical i atomitzat en diferents sigles. Va ser una experiència decebedora, perquè la Constitució restrictiva es va aprovar a Catalunya: els partits tocats per la vareta del parlamentarisme, que els donava futur i dignitat, van caure de quatre grapes –alguns per convicció, d'altres per prudència– en la defensa del projecte espanyol. El van assumir com a propi, i el van defensar plenament, sense crítiques ni esquerdes; potser no hi havia altre remei, però els va faltar lucidesa per veure que allò era una enredada.

Doncs bé, quan va acabar aquest procés i vaig decidir que era hora de recuperar vida privada i futur professional, vaig tenir la paciència d'escriure una memòria de tot plegat, basada en les anotacions que havia fet de cada reunió, de cada gest, de cada paraula, fins a omplir dos quaderns amb lletra petita, material que conservo per la seva vàlua històrica. Ara estic treballant en aquesta Memòria --insisteixo: excèntrica però lúcida– de cara a publicar-la en els pròxims mesos. No hi ha personatge que hi quedi dret! Però la segona línia argumental és la que ve a tomb: el propòsit d'unitat de l'independentisme, que va acabar en un rotund fracàs. És interessant veure les alambinades distàncies que es prenen les organitzacions, quatre gats, per tal de separar-se de l'altra, les baralles inútils, les suspicàcies, els personalismes… mentre la història s'anava fent davant dels nostres ulls i la nostra impotència flagrant.

Això era molts anys enrere, i sempre he dit que el camí autonòmic s'havia de provar perquè el gruix de la gent veiés que la independència és la solució, no pas per un enfrontament gratuït amb Espanya sinó perquè el projecte espanyol no té en compte ni la prosperitat ni el benestar de Catalunya: el projecte és espanyol, i per això l'eix ferroviari del Mediterrani passa per Saragossa i fa un by-pass al port de Barcelona que, si es concretés, enfonsaria l'economia catalana durant quinze anys, o potser per sempre. Obviament, a finals dels setanta no era moment d'entendre això amb la claredat que ho veiem ara. I per això l'independentisme té avui una força que llavors era impossible. El que encara no ha assolit, perquè les eleccions han vingut massa de pressa en relació amb l'esclat popular d'aquesta consciència, és la maduresa necessària per traduir-se políticament en una opció consistent. Encara estem en la baralla i el ditirambe.

Que no vol dir que l'independentisme no estigui madur com a idea: ho està, perquè en aquests anys s'ha fet molta feina d'estudi i d'erudició i d'argumentació, sovint a nivell acadèmic, per establir les bases jurídiques, econòmiques, polítiques, culturals, socials i inclús intangibles de la independència, començant pel Cercle d'Estudis Sobiranistes d'en López Tena, però no només. Tenim la teoria a punt, però no pas la política, perquè la política és el punt més feble de Catalunya al llarg de tota la seva història. Mentre el talent floreix en la ciència, la tècnica, la cultura i fins les estructures socials, la política fa figa des de temps medievals, i una de les coses que la fa fracassar és la divisió interna, l'enfrontament entre catalans en el moment menys oportú. No estic defensant el pensament únic, déu me'n guard, sinó la capacitat estratègica de saber quan toca barallar-se i quan toca fer pinya.

He dit, i repeteixo, que votar el 28-N l'independentisme emergent és un vot útil i, fent broma, fins i tot conservador. És un vot per conservar el que encara tenim de país! No és pas una opció guanyadora, però en política a vegades cal apostar per la millor combinació: exactament perquè el guanyador no guanyi sol. De totes maneres, l'important és entendre que la fita històrica s'ha posposat una mica en el calendari i que el moment clau serà a partir del 2012, quan Espanya digui que no al concert, perquè el concert no entra en el seu projecte (ja ho explica ben explicat el senyor Montilla, que és el defensor del projecte espanyol a Catalunya, molt millor que no pas l'agressiu i estrafolari PP). És en aquesta data que l'independentisme ha de tenir una estructura viable, creïble, forta i a punt de comparèixer davant els catalans (i part de l'estranger).