Catalunya no és bilingüe

La creixent pruïja bilingüista de l'espanyolisme radical ens pot coure i picar molt (a mi em treu de polleguera i m'encén, per afegir-hi dues reaccions més), però en el fons, si hi reflexionem una mica, l'ofensiva per ressituar l'espanyol a Catalunya en realitat és fruit de la constatació que en aquest país el bilingüisme que formalment reclamen ja fa almenys una dècada que, sociològicament, ha passat avall. Només cal sortir al carrer per comprovar que hi ha moltes més llengües d'ús corrent al costat del català i del castellà. Segons en quins barris de Barcelona i segons en quines urbanitzacions de la Costa Brava, el català i el castellà, fins i tot, hi són en franca minoria.

Catalunya s'ha convertit en una societat plurilingüe, perquè s'hi parlen moltes llengües i perquè hi ha molts ciutadans que parlen més de dos idiomes amb total normalitat. Des dels fills de la darrera immigració, capaços d'expressar-se alhora en la llengua familiar, com el xinès, l'urdú o l'amazic, el català de l'escola o el castellà de Gran Hermano, fins als joves en general d'entre 15 i 19 anys, la meitat dels quals, segons les últimes estadístiques, ja són capaços de comunicar-se en anglès amb normalitat. La por que té Espanya és aquesta, i contra això, sota la cantarella anacrònica del bilingüisme, oculta la intenció real: implantar el castellà, en comptes del català, com a llengua vehicular, com la parla de trobada on confluir des de la diversitat. Ser útil és l'única possibilitat real de supervivència que té una llengua minoritària i minoritzada com la nostra. És contra això que Espanya dispara tota la seva artilleria política i legal.