Rafael Borràs

Fa una set­mana, a la Bar­ce­lona pre­pa­pal, vaig dinar amb un gra­pat d'amics que volien par­lar del dar­rer lli­bre de Rafael Borràs Betriu: La razón frente al azar. Memo­rias de un edi­tor. A Flor del Viento, un segell edi­to­rial que diri­geix un poeta i nar­ra­dor, repu­blicà sense esclet­xes, de pedra picada, que es diu Ramon Ser­rano. Qui ens expli­cava el fil del lli­bre era el pro­fes­sor Jordi Gràcia, que és un pou de ciència –ara diríem pot­ser que un disc dur–, que has de con­sul­tar, de bon grat o per força, quan vols saber coses sobre la cul­tura de Sep­ha­rad al llarg del segle XX. Per a reu­ni­ons com aquesta bé val la pena viat­jar a Bar­ce­lona, ciu­tat on vaig néixer però que trobo cada cop més hos­til, menys manyaga, massa car­re­gada de dis­cur­sos i menys porosa del que jo em creia a les tranc­hes de vie que la feien tan per­versa com seduc­tora.

Aquesta ter­cera part de les memòries de Rafael Borràs –memòries alta­ment peri­llo­ses perquè qui les escriu recorda, a l'engròs i al detall, els fets que conta, amb minu­ci­o­si­tat de memo­ri­a­lista bene­dictí– ani­men el lec­tor a interes­sar-se més i més per l'ofici d'edi­tor. Un ofici que, com el suplici romà del tri­pa­lium, con­demna qui gosa prac­ti­car-lo a ser trin­xat per ener­gies diver­gents, antagòniques, de lec­tors, al·ludits i crítics (doblats, més d'un cop, de fis­cals gene­rals que veuen amb mal ull la república de les idees). I ens cap­bus­sen en l'ofici deter­mi­nant (que alguns vol­drien col­gar sota la impo­sició asèptica del negoci com a única apor­tació social del món del lli­bre) de l'edi­tor, com a sherpa, com a guia, com a fisi­o­te­ra­peuta (i algun cop, psi­co­a­na­lista) de l'autor, l'home per­dut en un manyoc de vies, per dir-ho amb Car­ner. Perquè Rafael Borràs –i en aquest punt sí que hi ha con­sens– és algú que ha inci­tat el futur autor a gosar dir o escriure això o allò, per aquesta i per raons de tota mena. I això ho ha fet, la majo­ria d'anys del seu currículum labo­ral, en edi­to­ri­als grans..., algu­nes de tan galàcti­ca­ment grans com ara Pla­neta, de l'imperi Lara.

Si voleu saber com fun­ci­ona el film, a esto­nes hitch­cockià, de qui acaba acon­se­guint un Pla­neta, per exem­ple, empas­seu-vos aquest text. On tro­ba­reu, per cert, els retrats més severs sobre figu­res sobre qui va ser minis­tre de Justícia i ara és defen­sor del pue­blo com Enri­que Múgica. (Només per aques­tes pàgines us sem­blarà encer­tada la com­pra del lli­bre). Ah! I reco­mano al lec­tor, qui sap si man­dro­sa­ment escèptic, a començar pel final la lec­tura del lli­bre: la llista de lli­bres que han tin­gut Rafael Borràs com a lle­va­dora el con­ver­teix en bomba (ep!, metafòrica!) de rellot­ge­ria en el si d'una soci­e­tat tan estan­tissa i tan ingènua com la nos­tra.