Divuit anys

Quan he agafat la revista que ara també vosaltres teniu a les mans i he llegit el dossier dedicat als joves que d'aquí a uns dies podran exercir el dret a vot per primera vegada a la seva vida, d'entrada el que he fet és desmaiar-me. Un cop recuperat, us explico el motiu del meu esvaïment: aquesta penya de nous votants són nascuts al 1992. Jo no sé vosaltres, però això de veure que la gent nascuda l'any olímpic ja és major d'edat em mareja i em fa caure a sobre de manera violentíssima el recordatori que un servidor comença a acumular més anys dels que voldria, ep, no pas perquè no vulgui continuar sumant-ne sinó perquè el temps corre massa de pressa. Això és una qüestió personal que no té més importància, però alhora hi ha una qüestió generacional que em fa pensar, amb una certa sensació que transita entre el desconcert i la desolació, que els que ara fa entre vint i vint-i-cinc anys que votem hem aconseguit treure el país d'on era per tornar-lo a deixar exactament al mateix lloc. L'any 1992, en ple apogeu pujolista, CiU va obtenir una amplíssima majoria de setanta diputats, els republicans liderats pel vencedor de no em feu dir ara quina picabaralla interna (ah, sí, la de Colom), van sumar-ne onze i els socialistes van obtenir uns discretíssims 40 diputats que segur que aleshores van tenir sabor amargant però que avui signarien a ulls clucs i ballant la conga per les rondes fins a l'extenuació. Tret del cas dels socialistes, que sembla que aprofundiran la tendència catastrofista, divuit anys després el panorama polític català quedarà, si fa no fa, de la mateixa manera: un partit de centredreta nacionalista hegemònic i un independentisme inoperant que, si fa no fa, i si cal afegint-hi algun outsider que es coli des de la porta extraparlamentària, sumaran els mateixos escons que quan van néixer els joves que ara podran estrenar vot. Roda món i torna a l'autonomisme, podríem dir. Si no fos.

Si no fos que seria una anàlisi molt superficialment estadística pensar que la previsible victòria folgada de CiU té el mateix perfil sobiranista baix que antany.

En aquestes gairebé dues dècades hi ha alguna cosa que s'ha mogut, no tant a nivell electoral com a nivell sociològic, i això és l'atipament d'Espanya. Hi ha molts més catalans que voldrien marxar d'Espanya que no pas catalans que voten partits que proposen posar en pràctica a curt termini la conseqüència lògica d'aquest cansament: marxar-ne. Hi ha molts ciutadans d'aquest país que no tenen cap dubte que Espanya és el passat, però que prioritzen la consolidació d'un present d'estabilitat política i rellançament econòmic. Per això, a diferència de la primera època daurada convergent, ara hi ha una bona part de vot conjuntural que, ideològicament, està a l'expectativa. Si es compleixen els pronòstics, CiU bastirà la victòria amb un elector menys fidel, més de compromís, més de voluntat de canvi que no pas d'alternativa. Això caldrà tenir-ho en compte a l'hora de gestionar una majoria àmplia però sustentada en un perfil de votant menys convergent que mai. O això, o és que CiU realment ja és una altra cosa.