Ensopit canvi de govern

Habitualment, els canvis de govern solen excitar els politòlegs i els periodistes polítics. Hi veuen una ocasió d'exercir el seu talent d'analista, a vegades matisat de vident, i de mostrar públicament l'abast dels seus contactes privilegiats al cor del poder. Per què, doncs, el fet que François Fillon succeeixi a François Fillon com a primer ministre sembla provocar com un unànime i perllongat badall d'ensopiment? No és la primera vegada que un president de la República demana al seu primer ministre de dimitir per tal de confiar-li de nou la tasca de constituir un govern. Habitualment aquesta tàctica sol provocar l'admiració incondicional de la majoria i els sarcasmes de l'oposició i així, cadascun havent assumit el seu rol, continua girant la roda del temps fins que arribi l'única elecció que de debò excita el personal polític francès, l'elecció presidencial.

Aquest canvi de govern podria no semblar diferent d'altres canvis precedents. Els actors saben recitar el text que els pertoca, l'escenari ha estat curosament decorat, el director de la peça (que és també l'actor principal) ha donat un últim cop d'ull al guió... Sembla que hi faltin, però, els espectadors. Nicolas Sarkozy prepara la seva reelecció a davant d'una ciutadania esdevinguda notablement indiferent. Ell, que va ser un candidat “mil volts” i un hiperpresident omnipresent, només ha sabut adoptar una mesura digna dels vells remeis polsosos dels apotecaris de la política, el bastant patètic “canvi en la continuïtat” conceptualitzat per l'insípid Valéry Giscard d'Estaing als anys setanta...

Deu ser impossible que Sarkozy cregui de debò que substituir el ministre X pel ministre Z i fer fora el ministre Y per fer entrar el nou ministre W serveixi per tranquil·litzar l'opinió pública. En un país en què cada vegada hi ha menys ciutadans capaços de citar els noms dels ministres principals, i fins i tot del primer ministre, seran ben pocs els futurs electors que, tot d'una, decidiran que Sarkozy té raó, Sarkozy val la pena, Sarkozy ha de continuar dirigint França fins al 2017... Al moment en què escric aquestes ratlles, no es coneix encara la composició del nou govern. Els politòlegs i els periodistes polítics, és clar, intenten fer veure que en saben molt tot dient-ne poc per no arriscar d'equivocar-se... És gairebé segur, en tot cas, que el proper govern serà més gris que el precedent. Vull dir que Sarkozy va fer tanta prestidigitació el 2007, amb ministres a priori improbables, vinguts de l'esquerra i del món associatiu que, avui dia, no deu poder fer gran cosa més que imitar els seus predecessors arribats a un any i mig d'una eventual reelecció: intercanviar ministres fràgils per ministres fidels. I intentar fer creure a l'opinió pública que la fidelitat és sinònim d'eficàcia.