Què passa amb el català?

La llengua serveix per comunicar-nos, amb convivència pacífica, sense estridències socials, ja sigui per expressar sentiments, coneixements tècnics, bellesa; ras i curt: la llengua ens hauria de servir per humanitzar la societat i no pas per fer-la mesella, o com a excusa per fomentar conflictes rudement partidistes.

Avui 20 de novembre del 2010, a Vilassar de Dalt es fa un debat sobre el català des de diversos punts de vista: legals, socials, institucionals i lingüístics. Sobren raons per creure que la llengua, ara com ara, no pot avançar només amb accions de govern. Tan sols un exemple: el dia 3 de juliol del 2009 trenta membres del Consell Social de la Llengua Catalana van adreçar una demanda oficial al president del Consell, el Sr. Montilla, davant la qual no hi ha hagut cap resposta oficial. La demanda: debatre la situació i el futur del català a partir d'un annex, que diu “sembla que la normalització del català no pugui avançar més perquè ha topat amb un sostre polític: nosaltres pensem que els esforços continuats del Govern de Catalunya per la normalització del català no són prou eficaços perquè no qüestionen d'una manera prou enèrgica la subordinació de Catalunya, i del seu idioma, dins el Regne d'Espanya [...] La llengua catalana només serà normal a Catalunya si els seus Parlament i Govern són políticament sobirans en tots els àmbits i no sotmesos, en les seves decisions polítiques, a cap altre poder legislatiu o executiu que el poble de Catalunya no hagi acceptat lliurement”. La llengua, doncs, també necessita accions populars, de la societat civil, com ara les que s'han organitzat a través del Dret a Decidir, les consultes populars que s'han estès arreu del país.

La sentència del Constitucional, promoguda pel Partit Popular, ha obert la porta per recórrer contra qualsevol reglament o decret que insinuï tímidament l'ús preferent del català. El trilingüisme a Catalunya, si comptem l'aranès, s'ha de contemplar des d'una mirada surrealista si hem de fer cas de la sentència del Constitucional, segons la qual saber català en el seu territori no és un deure per a la ciutadania, sinó tan sols un dret.

Aquesta condició legal fa anys i panys que es pot veure reflectida en la qualitat de la llengua. ¿Com es parla el català? En el pla fonètic, ensordim els homes i les dones, menxem com si manxéssim, entrem en un despatx obert com si fos un despatx tancat. En el pla sintàctic, el cel se'ns cau al damunt en lloc que ens hi caigui només, tenim que pagar com a ciutadans de segona en lloc d'haver de pagar i prou, obrim a les vuit i mitja en lloc de fer-ho a dos quarts de nou, donem petons en lloc de fer-ne, estem al menjador en lloc de ser-hi, ens donen ganes de protestar en lloc que ens en vinguin ganes. En el pla fraseològic o del lèxic, hasta inclús tenim dret a parlar en català en lloc fins i tot hi tenim dret; des de luego, la sentència ens ha encongit en lloc de no cal dir que la sentència ens ha encongit, tenim la llengua suelta en lloc de tenir-la llarga o ens n'anem pitant en lloc d'anar-nos-en volant...