Els castells

En els castells hi és tot, resultat i esforç, pinyes i troncs, resistències i equilibris. Ja és curiós que la terminologia dels castells vagi en el sentit contrari que la dels arbres. Les pinyes són a baix, en els castells grossos n'hi ha tres: la base, el folre, les manilles. Els troncs són més amunt: hi ha els quarts, els cinquens, els sisens. A partir d'aquí, comença el pom de dalt, que es compta d'una altra manera: dosos, aixecador i enxaneta. Al pom i al tronc, hi ha cada cop més dones perquè mantenen més l'equilibri. A les tres pinyes, en canvi, hi ha els homes. Tenen més resistència. Però els homes compten també amb molts ajuts: les crosses, els contraforts, les mans... De fet, encara que siguin només mans, en el castell que estic mirant les ajudes arriben fins als quarts. Són també el primer pis dels troncs. Els cinquens ja estan sols. Per sobre d'ells, tres pisos més, sis persones. Com els cinquens, cap d'elles no veu el castell. Però són els castellers que mira tothom. El públic que hi ha a la plaça, els espectadors dels televisors; si és que poden, els castellers de les pinyes. L'èxit dels castell depèn d'ells. Ningú no es fixa en els quarts, que tampoc no poden mirar i que són els menys vistosos del tronc. Potser són també els que aguanten més. O potser ho són els cinquens.

Temps d'eleccions. Tant si acabarem anant a votar com si no, molts de nosaltres pensem que parlem de política, quan molt sovint parlem només dels líders. Del que fa d'enxaneta, dels del pom de dalt, dels dels pisos més alts del tronc. No sé si tots aquells líders aguanten l'equilibri dels seus partits. Però fan pinya? Jo diria que no, si més no, que no en fan tanta com els de sota.