Tarraconense lliure i sobirana

Com seria l'Església catalana en un país sobirà? La visita del papa, i totes les filigranes vaticanes que l'han acompanyat, amanides per algun exabrupte pastoral d'estil ibèric, han demostrat que ni tan sols la jerarquia catòlica pot ser immune als temps que corren. Si comparem aquesta visita amb l'anterior, la del papa Wojtyla en els anys vuitanta, és obvi que la diferència és abismal. Què canviaria si obtinguéssim l'estat propi? Tindríem una Església més oberta, més sensible al país, més adaptada a les realitats socials i culturals?

El ferri control de la Conferència Episcopal espanyola, que avui ja no és el que era, s'esllanguiria quasi del tot (sempre restaria alguna herència, però; alguna peça d'art de la Franja o propina similar). Monsenyor Rouco Varela es podria concentrar en Espanya, que és el seu punt fort, i potser gaudiria finalment d'una resignada i cristiana pau.

El summe pontífex reconeixeria ja del tot la nostra personalitat, segurament ja no faria ni filigranes lingüístiques, i apressaria les autoritats eclesiàstiques a fer encaixar les fronteres espirituals amb les polítiques. No tinc cap dubte que una Catalunya independent tindria una Conferència Tarraconense sobirana i amb via directa a Sant Pere. Fos com fos, sabent que l'Església té una certa experiència, de dos mil·lennis per ser exactes, en l'adaptació a la realitat, aquí no hi hauria excepcions.

El dilema més aviat és què farà l'Església en el procés, és a dir a partir d'ara mateix. Pot creure's sense parpellejar la profecia del màgic president Montilla, el qual afirma que no arribarem mai al moment de decidir. O pot mirar la realitat que l'envolta i adonar-se que ja ens hi encaminem. Que pot triar entre ser al costat de la part més dinàmica i arrelada de la societat, o apuntar-se al dic de resistència més caspós. Pot avançar-se a les organitzacions evangèliques o musulmanes, conscient que el monopoli confessional ja no existeix, o pot contemplar impotent com aquestes creences li passen al davant en la defensa del país.

L'Església catalana pot triar entre el dret natural, el del lliure albir i del deure de decidir, o es pot encallar en la retòrica canònica toledana. El seu paper i la seva fortalesa en la Catalunya del futur dependrà en bona mesura d'aquesta decisió, que cal prendre ara i no pas esperar que el procés es consumi. Amb el benentès que una Catalunya lliure serà cristiana o serà igualment. Perquè l'Església necessita més el país que no pas a la inversa.