Qui campanya passa...

D'alguna manera s'ha de passar la campanya electoral quan no es té gaire res a dir. Si els temes centrals del debat sobre el present i el futur de Catalunya són les entremaliadures que els candidats ens estan oferint, sigui en viu i en directe o sigui enllaunats en vídeo, vol dir que o bé tenen el ferm propòsit de fer-se l'orni fins al dia 28 (i, així, qui campanya passa, legislatura empeny) o bé no donen per més. Puigcercós va ser el primer, col·locant hàbilment dins una veritat una expressió que se sabia que provocaria polèmica: “A Andalusia no paga ni Déu!” No només va aconseguir el que volia, que era que es parlés d'ERC, sinó que també va resoldre el dia als altres candidats, que ja van tenir tema per no haver de gastar cap cartutx. Després van venir les sessions de vídeo. El de Sánchez-Camacho, estel·lar. La candidata matant independentistes i immigrants. La interpretació posterior fent veure que no en sabia res quasi va convèncer alguna ànima càndida. El retiren, però el missatge ja ha arribat on havia d'arribar per esgarrapar uns quants vots. El vídeo de l'orgasme de la noia que vota el PSC evidencia la desorientació d'un partit que era una màquina d'aconseguir poder. Això sí, per orgasmes generalitzats, quan Montilla va anunciar que només continuaria quatre anys més. Ja no parlem de l'espanyolització de la campanya, en què rivalitzen amb el PP. Qui tenia la campanya més treballada és CiU. El que passa és que ja la tenia enllestida abans que el 10 de juliol passés el que va passar. Mas se centra en la superació de la crisi econòmica i li fa molta mandra entrar en el debat sobr el futur de Catalunya. Que el PSC ni esmenti el federalisme, s'entén. No hi creu. Però que CiU defugi el debat sobre la independència en aquest moment demostra que l'única prioritat és guanyar les eleccions. Debatre sobre la crisi econòmica en unes eleccions al Parlament són minúcies. S'hi pot intervenir de veritat només des del poder real, i aquí no n'hi ha. L'única cosa de pes per discutir és el camí cap a la sobirania. Però només ho plantegen Laporta i Carretero, per separat i sense sortir en els mitjans oficials.