Opinió

OPINIÓ

La felicitat

La felicitat com a anticipació acaba depenent de cada instant i de cada punt de vista. Però, de pors, se suposa que en té tothom: només cal encertar qui les dosifica i a qui se li subministren

Resulta evi­dent que els humans som feliços com a anti­ci­pació. La feli­ci­tat, com a recurs, ens fa supo­sar l'arri­bada del moment d'una certa ple­ni­tud, tot i que, usu­al­ment, mai no acaba d'arri­bar. De fet, per ser feliços una esto­neta no cal ni que arribi. Així passa en la cosa espor­tiva, espe­rant fri­so­sos que el Barça apa­llissi el Madrid, o en la cosa dels sen­ti­ments, assa­bo­rint l'ins­tant previ que ens esbor­rona, i que expe­ri­men­tem just abans del tacte real, sem­pre tan epidèrmic i poc precís.

La feli­ci­tat, així, sem­pre té cura: només fa falta intro­duir la por, la inqui­e­tud que pro­du­eix alguna expec­ta­tiva no tan satis­factòria que aturi, en sec, aquesta pro­mesa de plaer. Ara, hores abans de les elec­ci­ons al Par­la­ment de Cata­lu­nya, hi ha grups polítics que vole­ien feliços i d'altres que s'enfan­guen en la por. Tots dos sen­ti­ments, tan humans, fan que els dar­rers espe­ter­necs de la cam­pa­nya siguin espe­ci­al­ment inten­sos: uns per allar­gar la feli­ci­tat fins al dar­rer moment i poder impos­tar una con­fiança i una sere­nor que comença a fla­que­jar i, els altres, per ino­cu­lar la por a qui no en tenia i, de les aigües tèrbo­les, treure'n un doll cris­tal·lí de vots, diguem, ocults.

Refi­ats i moro­sos, però, els amos del tros guai­ten, de lluny: efec­ti­va­ment, la maso­ve­ria està ben entre­tin­guda. Res no els inter­roga massa, tot seguirà igual, pen­sen. I, pas­sat el cons­ti­pat de l'Esta­tut i el seu procés de redacció en seu par­la­mentària, tan inqui­e­tant, dor­men el son dels jus­tos, bres­so­lats per la força de les Corts espa­nyo­les i el seu ribot ani­ve­lla­dor, i del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, fal­cat de raons anti­de­riva naci­o­na­lista. Tot és on havia de ser: men­tre els maso­vers tor­nen a tre­nar coves pre­ca­ris, nosal­tres (pen­sen els amos del tros) tenim pei­xos per donar i per ven­dre!

Així, la feli­ci­tat com a anti­ci­pació acaba depe­nent de cada ins­tant i de cada punt de vista. Però, de pors, poc o molt, se suposa que en té tot­hom: només cal encer­tar qui les dosi­fica i a qui se li sub­mi­nis­tren.

(*) Scripta Manent, ser­veis edi­to­ri­als



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.