La felicitat

Resulta evident que els humans som feliços com a anticipació. La felicitat, com a recurs, ens fa suposar l'arribada del moment d'una certa plenitud, tot i que, usualment, mai no acaba d'arribar. De fet, per ser feliços una estoneta no cal ni que arribi. Així passa en la cosa esportiva, esperant frisosos que el Barça apallissi el Madrid, o en la cosa dels sentiments, assaborint l'instant previ que ens esborrona, i que experimentem just abans del tacte real, sempre tan epidèrmic i poc precís.

La felicitat, així, sempre té cura: només fa falta introduir la por, la inquietud que produeix alguna expectativa no tan satisfactòria que aturi, en sec, aquesta promesa de plaer. Ara, hores abans de les eleccions al Parlament de Catalunya, hi ha grups polítics que voleien feliços i d'altres que s'enfanguen en la por. Tots dos sentiments, tan humans, fan que els darrers espeternecs de la campanya siguin especialment intensos: uns per allargar la felicitat fins al darrer moment i poder impostar una confiança i una serenor que comença a flaquejar i, els altres, per inocular la por a qui no en tenia i, de les aigües tèrboles, treure'n un doll cristal·lí de vots, diguem, ocults.

Refiats i morosos, però, els amos del tros guaiten, de lluny: efectivament, la masoveria està ben entretinguda. Res no els interroga massa, tot seguirà igual, pensen. I, passat el constipat de l'Estatut i el seu procés de redacció en seu parlamentària, tan inquietant, dormen el son dels justos, bressolats per la força de les Corts espanyoles i el seu ribot anivellador, i del Tribunal Constitucional, falcat de raons antideriva nacionalista. Tot és on havia de ser: mentre els masovers tornen a trenar coves precaris, nosaltres (pensen els amos del tros) tenim peixos per donar i per vendre!

Així, la felicitat com a anticipació acaba depenent de cada instant i de cada punt de vista. Però, de pors, poc o molt, se suposa que en té tothom: només cal encertar qui les dosifica i a qui se li subministren.