Desfets, sense paraules

Acte electoral de la família socialista a les acaballes de la campanya. Han vingut els pesos pesants de Madrid, amb José Luis Rodríguez Zapatero al capdavant. El candidat Montilla vol deixar clar que se'ls ha convidat en condició d'aliats, no pas de tutors. “No sempre estarem d'acord”, els adverteix, “la meva prioritat serà Catalunya, els catalans i les catalanes, no pas el partit”. Zapatero somriu complagut. La pantalla gegant projecta els SMS que els simpatitzants envien amb el mòbil: “Montilla, estàs més bo que la Nocilla”. El presidenciable es presenta com “un home capaç de sumar, fins i tot amb CiU. Prometo tenir-los en compte per desenvolupar l'Estatut”. No importa que pocs dies abans Zapatero hagi dit en un altre acte a Catalunya que “Más és el candidat del Partit Popular”. Crida encesa a la participació. Obsessió indissimulada a empentar a les urnes l'electorat socialista que els fa guanyar en les generals però s'absté en les parlamentàries. Zapatero promet solemnement la seva lleialtat a l'executiu que surti d'aquestes eleccions. A continuació esperona els seus perquè vagin a votar i emfasitza la frase: “Penseu en les generals: si molts s'haguessin abstingut no s'haurien tret les tropes de l'Iraq i no hauríem tingut el millor Estatut per a Catalunya”. De tot això en fa exactament quatre anys. Era una època marcada per aquell eslògan que pretenia conjurar la limitació dialèctica de Montilla: “Fets, no paraules”, temps favorables per a uns socialistes que ara les enquestes deixen desfets i sense paraules.