Una nit a l'Auditori

El de diven­dres pas­sat a l'Audi­tori no va ser sen­zi­lla­ment un con­cert. S'hi aple­ga­ven mol­tes capa­ci­tats i emo­ci­ons. És fora del comú que amb l'empenta d'una empresa metal·lúrgica giro­nina –que ho ven gai­rebé tot fora del país i a qui, per tant, no li cal la publi­ci­tat– s'hagin con­ci­tat tants ele­ments per pro­duir un efecte sor­pre­nent: la unió de la música, la tra­dició, la cre­a­ti­vi­tat i l'esforç col·lec­tiu de mol­tes per­so­nes que fan pos­si­ble una edició dar­rere l'altra d'enre­gis­tra­ments sonors i de con­certs que por­ten el segell de la terra i dels seus homes i dones d'avui.

Quan fa tres anys es va pre­sen­tar per pri­mera vegada la Simfònica de Cobla i Corda, sem­blava que era un expe­ri­ment més dels molts que s'han fet al llarg del temps per tro­bar un camp més ample per a la cobla i perquè no quedés anco­rada exclu­si­va­ment en les audi­ci­ons de sar­da­nes. Sovint hem pres­sen­tit que aquells con­junts for­mi­da­bles que va inven­tar Pep Ven­tura de fla­bi­ols, tibles, teno­res, trom­pe­tes, trom­bons, fis­corns i con­tra­bai­xos, reu­nien una sono­ri­tat extra­or­dinària, que no podia reduir-se al que pot supo­sar la música folklòrica de qual­se­vol altra regió o país. Però ens agradés o no, des de fora encara els sem­blava que la cobla té els límits que li mar­quen la història i la geo­gra­fia cata­lana. Fins que es varen treure de la màniga aquesta Simfònica de Cobla i Corda. En sen­tir-la –més que escol­tar-la– com­pre­nem que hi ha un camp amplíssim per recórrer i per pre­sen­tar a públics d'altres sen­si­bi­li­tats, dis­tin­tes a la nos­tra, una con­junció de música d'una sono­ri­tat genuïna, assi­mi­la­ble a qual­se­vol altra com­po­sició d'orques­tra que es pugui for­mar.

No deixa de sor­pren­dre igual­ment la capa­ci­tat de con­vo­catòria: poder aple­gar en un mateix esforç la Prin­ci­pal de la Bis­bal i l'Orques­tra de Cam­bra de l'Empordà, així com com­po­si­tors i músics com Fran­cesc i Josep Cassú (a cada casa en toca un, però a la família Cassú n'hi varen tocar dos!), Car­les Coll i la flor i nata dels com­po­si­tors cata­lans, la majo­ria dels quals eren a l'audi­tori quan es varen tocar les seves peces, no és cosa fàcil, bo i con­si­de­rant que molts músics tenen “un rei al cos” i no els agrada homo­lo­gar-se amb cap altre col·lega... La música des­ple­gada diven­dres, que es conté en un enre­gis­tra­ment sonor que ja és el ter­cer de la sèrie, no neces­sita d'oients exces­si­va­ment experts, perquè en les seves arrels sor­gei­xen melo­dies que tots por­tem a din­tre, fins i tot des dels ten­dres anys de la infància. El valor afe­git va a càrrec de l'assem­blatge harmònic de les dife­rents sono­ri­tats, acon­se­guint ele­var a la cate­go­ria de simfònica una música vella i cone­guda, que sem­blava només des­ti­nada al con­sum intern de cada per­sona.

L'audi­tori va com­plir bé la seva funció. La seva acústica per­met reconèixer el so de cada ins­tru­ment, encara que actuï en ple tota l'orques­tra. L'únic retret l'hauríem de fer a l'Ajun­ta­ment pel caos que es forma a l'hora de dei­xar els vehi­cles dels espec­ta­dors. Ningú no s'ha pre­o­cu­pat d'orde­nar i orga­nit­zar un apar­ca­ment lògic per a esde­ve­ni­ments com aquest, quan en uns minuts va aple­gar un miler de per­so­nes. Allò és un campi qui pugui i s'hi hau­ria de posar remei. En aquests moments d'incer­tesa econòmica, quan tan­tes empre­ses s'han refu­giat a les seves “caser­nes d'hivern” reduint acti­vi­tats i patro­ci­nis per evi­tar des­pe­ses... l'esforç con­ti­nuat i metòdic de Metal­qui­mia per seguir posant a la pales­tra la cre­a­ti­vi­tat de la música cata­lana, cal remar­car-lo com un fet precís, d'una importància fora de mida.