El violinista i l'assassí

Com si fóra una iro­nia de la vida, només hores han sepa­rat la mort de dos anci­ans pro­ta­go­nis­tes del segle vint, de dues bio­gra­fies paral·leles des­ti­na­des a no tro­bar-se mai. Poc després que Jac­ques Stroumsa fina­litzés, a Jeru­sa­lem, el seu par­ti­cu­lar camí cap a la terra pro­mesa, amb 98 anys i en la pau gua­nyada a pols, també moria, prop de Bonn, Samuel Kunz, de 89 anys, amb un paper sobre la tau­leta de nit que el con­vo­cava a pre­sen­tar-se davant un tri­bu­nal per res­pon­dre de crims con­tra la huma­ni­tat. Dues vides des­ti­na­des a no tro­bar-se mai, quan no ho feren durant la barbàrie nazi, i que ara han dei­xat el món dels mor­tals amb cròniques ben diver­ses.

Samuel Kunz havia tin­gut el trist honor de figu­rar en un dels pri­mers llocs en la llista dels cri­mi­nals nazis més bus­cats, segons el Cen­tre Wie­sent­hal, una recerca cada vegada més difícil quan els antics assas­sins són a la senec­tut i han refet les situ­a­ci­ons per­so­nals des de l'ano­ni­mat o des de la pro­tecció mal entesa, de tal manera que es cons­truïren les seves pròpies bio­gra­fies, fins al punt que ara, a la mort de Kunz, els mit­jans de comu­ni­cació que n'han par­lat han reproduït una foto­gra­fia dels anys qua­ranta que no és la seva, sinó la de Soe­ren Kam, un altre cri­mi­nal nazi en cerca i cap­tura. El jove Samuel Kunz for­mava part de la comu­ni­tat dels cone­guts com ale­manys del Volga, des­cen­dents dels aris que repo­bla­ren el sud de la Rússia euro­pea durant el reg­nat de Cate­rina II, al 1763, i que ins­tal·lats en la regió pro­pera a Sarátov con­ser­va­ren la llen­gua i els cos­tums ale­manys. Al mig de la guerra rus­so­a­le­ma­nya, al 1940, foren assi­mi­lats per les SS, que els con­ver­ti­ren en vigi­lants de segona dels camps de con­cen­tració. Kunz fou enviat com a auxi­liar a Bel­zec, quan s'inau­gurà com a camp d'exter­mini, hi romangué fins al tan­ca­ment i des­trucció del camp, el maig del 1943, i es va dis­tin­gir per la seva espe­cial dedi­cació a fer una bona feina; després fou tras­lla­dat a Flos­sen­burg i es perdé la seva petja.

Dels 438.508 jueus envi­ats a Bel­zec, les cròniques diuen que pràcti­ca­ment no hi hagué super­vi­vents, avui només es conei­xen dos homes encara vius, però la manca de tes­ti­mo­nis féu difícil la recerca dels assas­sins. Mig ama­gat en un poble pro­per a Bonn, Kunz acon­seguí sufi­ci­ents com­pli­ci­tats per arri­bar a tre­ba­llar al Minis­teri Fede­ral de la Cons­trucció i no fou fins al 1968 que fou des­co­bert i jut­jat, sense poder-se apor­tar pro­ves con­tra ell. Fou ara fa un xic més d'un any quan es desem­mas­carà el cri­mi­nal John Dem­jan­juk –cone­gut com Ivan el Ter­ri­ble– i de retruc es tro­ba­ren pro­ves que incul­pa­ven Kunz i es va obrir judici con­tra ell, acu­sat de deu assas­si­nats direc­tes pro­vats i com a còmplice d'altres 438.000 morts. Ha mort poc abans d'ini­ciar-se el procés.

La figura de Jac­ques Stroumsa és prou cone­guda entre qui és sen­si­ble al tema de la Xoà. Per­so­natge de cos petit i viu, sem­pre acom­pa­nyat d'un violí i amb un par­lar molt pau­sat que no oblida el vell cas­tellà dels sefar­di­tes. Depor­tat a Auschwitz des de la Salònica natal en el setzè com­boi de 2.500 jueus grecs, veié com els seus pares i la seva jove esposa eren gase­jats a Birke­nau, a l'arri­bada. Músic de pro­fessió, fou incor­po­rat a l'orques­tra del camp, aquell malèvol ana­cro­nisme tan apre­ciat pels nazis més ferot­ges. Sobre­visqué dos anys i, encara, pogué sobre­viure a la dar­rera marxa de la mort amb què les SS obse­quia­ren els dar­rers super­vi­vents. Des de l'alli­be­ra­ment, pri­mer refu­giat a França i després vivint a Jeru­sa­lem, es dedicà a pele­gri­nar pel món per expli­car els hor­rors del racisme. Es féu popu­lar com el vio­li­nista d'Auschwitz i a casa nos­tra els que ho veie­ren no obli­da­rem l'entre­vista que li féu Mònica Ter­ri­bas en aque­lla nit feta dia d'ara fa cinc anys, acom­pa­nyat del violí, apro­fi­tant un viatge a Cata­lu­nya que el portà a pas­se­jar pel call de Girona. Un home dedi­cat a expli­car l'hor­ror de l'Holo­caust per no per­dre la memòria col·lec­tiva i evi­tar-ne la repe­tició.

A la segona quin­zena de novem­bre, Stroumsa i Kunz han entrat a la història amb una exem­pli­fi­cació ben dife­rent. La cara i la creu d'una huma­ni­tat que només pot avançar si aprèn dels seus errors.