Urgències, aeroports i cambres

Ara fa un parell de dies, parlant amb els amics Camprubí i Córdoba, vaig recitar un proverbi sànscrit que a ells també els sonava d'alguna cosa. Els vaig prometre que intentaria recordar d'on l'havia tret i, finalment (eureka!), n'he trobat la pista en una carta al director d'un diari britànic signada per Jagdish Bhasker. És ell qui va pronunciar la frase completa que diu tot el que a continuació reprodueixo. Aquell que sap i sap que sap és un savi i se l'ha de seguir. Aquell que no sap però sap que no sap és un que intenta aprendre i cal ajudar-lo. Aquell que sap però no sap que sap està adormit i cal despertar-lo. I, finalment, aquell que no sap i no sap que no sap és un curt de gambals del qual cal mantenir-se apartat. Dissortadament, els responsables de la política econòmica i, per elevació, el president del govern central sembla que pertanyen a aquesta última categoria. O, almenys, així ho demostren aparentment els cops de pal de cec que, pressionats pels organismes internacionals, claven de forma intermitent i en totes direccions els encarregats de fer-nos sortir de la crisi. Vegin, si no, les últimes i disperses mesures anunciades en una cursa contra el rellotge de deteriorament del deute públic i del diferencial del cost dels emprèstits comparat amb el dels bons alemanys.

Amb el ritme frenètic que reclamen les situacions d'extrema gravetat i sense passar pel Consell de Ministres, s'han anunciat, doncs, una sèrie de decisions d'urgència. Algunes de raonables, com ara reduir la pressió fiscal sobre les pimes, que són les empreses amb capacitat de crear llocs de treball. D'altres de molt pintoresques, com l'anunciada pel ministre Blanco i consistent en una tournée publicitària per tractar de convèncer els estrangers que comprin segones residències a Espanya. És realment bastant similar a la campanya Spain is different de Fraga en ple franquisme per fer venir turistes. Segons han declarat alguns dirigents del sector, l'atonia de les vendes es pot compensar amb una contrapropaganda de la imatge de l'especulació model Marbella. Ai, senyor!

Hi ha, però, dues decisions també adoptades a corre-cuita i per tapar forats que tenen més interès. Són l'anunci de la privatització parcial de la nefasta Aena i de la gestió dels aeroports de Barajas i el Prat i, d'altra banda, l'eliminació de l'obligatorietat de la quota que tots els empresaris han de pagar a les cambres de comerç. Pel que fa a la primera qüestió, es demostra que el govern central es veu obligat a vendre les últimes joies de la corona que li queden, i que està disposat a cedir, a canvi de diners, totes les responsabilitats o facultats que justifiquen l'existència d'un estat que caldria tornar a nacionalitzar després que ell mateix s'hagi buidat de contingut i hagi abdicat les seves sagrades obligacions en favor d'unes quantes empreses privades connectades amb el poder. El Ministeri de Foment arrossega 16.000 milions d'euros de pèrdues causades per set de les seves empreses. La primera en la llista negra és Aena (8.000 milions), seguida de la ferroviària ADIF (5.000 milions) i per la mateixa Renfe Operadora (3.000 milions). Així, doncs, amb la finalitat de fer calaix, l'administració central, amb absoluta insolència, fa el by-pass a la Generalitat quan encara no ha pres possessió del càrrec el nou govern, i ven a uns privats amb ànim de lucre la gestió d'una peça fonamental per al creixement del país. I per a més inri, es tracta d'una competència reivindicada com a gran prioritat per evitar que la gestió única, radial i centralitzada a Madrid no segueixi fent una constant lesió dels nostres interessos. Se'n recorden, d'aquella fastuosa demostració de les nostres forces vives a l'IESE? Doncs tota aquella exhibició de presumpte poder va quedar en foc d'encenalls. Dues companyies aèries (locals) que pretenien ocupar els espais que deixava Iberia en abandonar com un kleenex usat l'aeroport de Barcelona, van descobrir que els slots (drets d'enlairament i aterratge) són uns papers signats per Aena que valen milions i només s'adjudiquen als designats per l'aparell centralista i el tàndem Iberia-Aena, que té com a objectiu xuclar tot el trànsit internacional cap a Barajas i reduir l'aeroport del Prat al trist paper d'alimentar de passatgers el hub transoceànic de Madrid.

Mentrestant, CajaMadrid va invertir en accions d'Iberia quan aquí es quedava en la inòpia i, ves per on, Rodrigo Rato ja és conseller de la fusió British Airways-Iberia. Per tant, amb total impertinència i menyspreu, el poder madrileny determina el nou model aeroportuari (que segueix calcat de l'anterior pel que fa a la centralització de les decisions, sense preguntar què en pensa el nou president de la Generalitat de Catalunya. Sobre tot això els recomano que estiguin amatents a allò que digui el professor Germà Bel i que es llegeixin el llibre que acaba de publicar. I, en relació amb la quota de les cambres de comerç, que no representen els empresaris de debò: en les eleccions vota com a màxim el 2 per cent del cens, i més de 2/3 parts dels directius no passen per les urnes. A més a més, com a entitats dependents de la Generalitat, haurien de presentar el pressupost al Parlament de Catalunya per a la seva aprovació. I que es faci públic què en cobra el president o la directiva en concepte de despeses de representació, dietes, viàtics o targeta de crèdit, i si, en tant que cobradors per delegació d'un impost, l'han perdonat a les grans empreses o en les que, després d'haver-ne estat president, l'han col·locat en nòmina. Per favor, transparència, ni que sigui retrospectiva. I, atès que administren un impost, que recordi el legislador que la base de la democràcia és no taxation without representacion i el principi “un home, un vot”. Ara, sortosament, una dona, també.