“Ha arribat l'hora de l'economia”

L'any 1977 l'Estat espanyol passava per una situació econòmica molt greu i amb uns nivells d'inflació irresistibles. Adolfo Suárez, conscient de la gravetat, va posar al capdavant de la política econòmica del país el professor Enrique Fuentes Quintana, com a vicepresident i amb tota l'autoritat. Davant de l'estat de gravetat que podia comprometre no només el futur econòmic, sinó també el democràtic, Fuentes Quintana va aparèixer a TVE a l'hora de més audiència per explicar la realitat i la gravetat econòmiques a tot el país, i va demanar la col·laboració de tothom per revertir aquesta situació. Aquest discurs encara avui es pot trobar al Youtube, i és altament recomanable repassar-lo i veure-hi les grans diferències de comportaments polítics entre aleshores i ara. En aquell moment, el responsable de l'economia era una persona a qui el president del govern havia donat tota l'autoritat, i a més hi aportava una considerable dosi d'autoritas; és a dir, aportava una capacitat intel·lectual reconeguda per tothom. I aquell memorable discurs, preludi dels famosos Pactes de la Moncloa, que van ser vitals per sortir d'aquell atzucac amb èxit, va ser possible perquè confluïen en la mateixa persona les dues autoritats. Fuentes Quintana, en aquell discurs, va marcar un abans i un després quan va afirmar: “Ha arribat l'hora de l'economia”, perquè si l'economia s'enfonsa, s'enfonsarà tot el sistema polític.

Si mirem la gravetat de la situació econòmica d'avui, no hi ha tantes diferències; estem en un moment molt crític i, malgrat tot, ara per ara semblen impossibles uns nous Pactes de la Moncloa. El primer responsable que això sigui així és el president Rodríguez Zapatero, perquè ha fet de l'economia i de la crisi una mena de repte ideològic personal que l'ha sumit en una tremenda soledat i en una improvisació constant per les imposicions de la UE, la resta del món i els mercats. Aquesta setmana mateix, quan va contestar una pregunta del president del PP, Mariano Rajoy, en el Parlament (ja és sorprenent el format de comunicació escollit), es va treure l'enèsim paquet de mesures econòmiques, algunes d'importants. La sensació és la d'aquell a qui se li crema la casa i tira uns quants cubells d'aigua per apagar-ne el foc. Potser l'efecte momentani és que les flames amainin, però sense un pla general, concret, contundent i, sobretot, perseverant, tothom sap que el foc no s'apagarà.

Diumenge passat Catalunya va donar una gran lliçó amb els resultats electorals i, entre les moltes lectures que s'han fet i es faran dels motius dels més perdedors, m'agradaria veure-hi un càstig per a aquells partits que, entre altres consideracions, no proposaven per a president de la Catalunya del segle XXI persones amb el perfil apropiat. Ja n'hi ha prou de pensar en clau partidista i no de país.

I si tothom pensa prioritàriament en el país, no hi ha cap mena de dubte que ara és l'hora de l'economia. I mentre el PSOE i el seu president actuïn com fins ara, serà molt difícil reunir suports.

L'últim símptoma de la seva incapacitat de gestió i d'autoritat l'hem tingut aquest cap de setmana amb una nova vaga salvatge dels controladors aeris. I, en aquest cas, com en la vaga de controladors anterior, seria bo investigar la conducta d'alguns metges a l'hora de donar baixes laborals. No oblidem que aquesta laxitud també és un altre problema endèmic que pesa com una llosa en la productivitat del nostre país.