Mots on morim
Va morir el 29 de desembre de 1942. A Puig d'Olena, a Sant Quirze de Safaja. Era metge. Tuberculós, va passar els darrers anys de la seva vida –des del 22 de desembre de 1935– al sanatori antibuberculós, amb parèntesis d'escassa durada. Set anys intensos, viscuts sota el signe de la mort. La individual, personal, i la del país, no gens abstracta per al fill de qui havia estat alcalde de Lleida, a més de diputat, i amic de Joan Sales: tots dos, amb les seves famílies, van assistir a l'assassinat de la seva pàtria i a l'experiència de com és d'injusta la vida d'un exili imposat. Els crims de Franco, que alguns tracten d'empetitir, ho van ser a l'engròs i a la menuda: que ho diguin, si no, les dones que van viure tants anys, vexades, dins i fora de les presons franquistes.
La paradoxa és que els set anys del malalt sense esperances mèdiques van ser, al mateix temps, set anys d'aprenentatge, de vitalitat interior, de fecunditat poètica, d'amistat amb Mercè Figueras –la Mahalta dels poemes– amb qui Torres va compartir passeigs, converses, confidències, paraules i moltes hores de música. Perquè tots dos eren melòmans i tots dos dedicaven moltes hores a escoltar música i a tocar el piano. Pere Gimferrer ha subratllat el lligam estret, en la poesia de Torres, entre música i poesia.
Fa cinquanta anys que vaig començar a aprendre de memòria poemes de Màrius, gràcies a un jesuïta, Joan Gabernet, a Raïmat, en temps en què se les tenia, i de quina manera, en defensa del català, amb el bisbe Aurelio del Pino, una de les arracades més sinistres de l'Església, que tenia, com a principal missió espiritual, el genocidi de Catalunya i la defensa de la dictadura de Franco.
Ha tingut ressò, a Madrid, l'Any Màrius Torres. Gràcies, entre d'altres, al cantautor targarí Xavier Ribalta. I gràcies al cicle de recitals i conferències que ha acollit la Fundació Blanquerna i l'Instituto Cervantes. A més, l'any ens ha deixat una eina útil per fer conèixer l'obra poètica de Màrius Torres: l'edició de Palabras de la muerte, amb textos acarats en català i en castellà, gràcies a les traduccions d'Antonio Cabrera, Francisco Díaz de Castro, Borja Expósito, Vicente Gallego, Sergio Gaspar, Antonio Jiménez Millán, Carlos Marzal, José María Micó, Eduardo Moga, Luis Muñoz, Pere Pena, Ernesto Pérez Zúñiga, Pere Rovira, Enric Sòria i Jordi Virallonga.
