El poder absolut és perniciós

Normalment, estic d'acord amb els diagnòstics del benvolgut amic Francesc Cabana, però no sempre coincideixo amb els tractaments que proposa. Concretament, el seu comentari sobre la famosa reunió del cap de govern ZP amb els 37 tallanassos designats dactilarment com a potentats interlocutors vàlids del poder aparent i, en realitat, titulars d'un excessiu absolut i asfixiant poder real, em va semblar molt ben enfocat i la conclusió, molt encertada. Jo mateix m'hi havia referit en un article, Reunió de pastors, ovella morta, en adonar-me que convocaven a proposar una sortida de la crisi els qui l'havien provocada, no havien avisat del que passava o es declaraven víctimes innocents d'una catàstrofe a causa de la qual reclamaven, a sobre, rescats i ajuts dels pobres contribuents. I estic plenament convençut del que diu Cabana. Que tots els catalans presents eren de La Caixa o de les seves participades i les que no, amb l'única excepció de Grífols, hi tenien lligams molts estrets. Per exemple, que La Caixa tenia una participació accionarial al Banc de Sabadell o que la patrimonial de la família Lara, Inversions Hemisferio, tingués de conseller delegat Isidre Fainé, fill del president de l'entitat creditícia de tan crucial importància en uns moments en què l'aixeta del finançament ja no raja com abans.

Fins aquí, conformitat absoluta amb l'opinió de Cabana: l'economia de Catalunya està sota el control de mitja dotzena de persones. Tanmateix, d'això no se'n deriva necessàriament la conclusió que ell ens proposa, és a dir, que La Caixa no ens la toquin. Ans al contrari, són moltes les veus –sovint silenciades– que plantegen la conveniència de tocar-les o de retocar-les. És més, salta a la vista que la Brunete del Banc d'Espanya ja les ha grapejat de dalt a baix i les ha transformat en allò que Cabana pensa, n'estic segur, que no haurien de ser. En efecte, a base de bastó i de pastanaga, amb el FROB i el SIP, el governador del Banc d'Espanya,Mafo per als amics, ja ha aconseguit que a Catalunya només quedin tres caixes i que puguin passar a dependre d'un banc ja existent o de nova creació potser sobre la base de les fundacions que figura que s'havien de dedicar a una obra social cada dia més desvirtuada. Aquesta maniobra ja la va intentar Vilarasau al seu moment, però Rato, llavors ministre, s'hi va negar tot dient que seria una bogeria que els ciutadans no podrien tolerar. Con són les coses, que, ara, el Rato president de Caja Madrid ja pugui ser un company de viatge. Queden lluny els dies en què Fornesa, president de La Caixa, va anunciar uns beneficis de 2.000 milions d'euros i que un 25% es destinaria per sempre més a una obra social més solidària, amb menys compres de col·leccions d'art o manifestacions culturals elitistes (i semblava que amb menys regals d'embarcacions a les famílies de dalt de tot). L'alegria va durar ben poc. L'any següent, els beneficis es van doblar, però l'obra social va quedar congelada a 500 milions, amb l'argument que els resultats havien estat extraordinaris i atípics. I, per si no ho havíem entès, la vicepresidenta Salgado va dir que les caixes tindran menys beneficis i no podran fer aportacions a l'obra social.

Per part seva, Rato va proclamar que les caixes s'havien de despolititzar i, naturalment, per predicar amb l'exemple, va col·locar al consell d'administració els seus col·laboradors del PP al ministeri, Norniella i Romero de Tejada, el líder socialista Tomás Gómez, Mercedes de la Merced (sector PP Gallardón), Mercedes Rojo (fracció Esperanza Aguirre), Arturo Fernández, cunyat de l'impresentable president de la CEOE Díaz Ferrán, etcètera. A més a més, per demostrar el que vol dir no estar polititzat, Rato es va dedicar a fer mítings amb la candidata del PP, Sánchez Camacho, a les eleccions catalanes, tot i que l'agafava una mica lluny de la seva demarcació. I Fainé va declarar en assumir la presidència de la CECA que no acceptaria de ser l'enterrador de les caixes, tot i que, a continuació, va participar “con Rodrigo” en la societat de pompes fúnebres de les caixes tal com les havien conegut. En fi, Cabana, les coses ja no són com eren. Mira, si no, el que ha publicat El Confidente del 30 de novembre amb el títol de “cena de alto copete”. La vigília del Barça-Madrid (chez Vilarrubí) s'hi va celebrar un sopar Florentino-Sandro amb una sèrie de convidats no futbolístics, sinó de l'esport dels diners, i el president del Madrid va demanar la presència de Leopoldo Rodés “cercano a las March, que son el mayor accionista de ACS”. Rodés, conseller de La Caixa, Criteria i Autopistes, va ajudar el president del Madrid “a conseguir, con el apoyo de CiU, que Zapatero aprobara una enmienda a Florentino que le facilitará su entrada en Iberdrola y quería mostrarle su agradecimiento”. Ja ho veus, amic Cabana, que quan el poder es concentra excessivament, “that is the way the cookie crumbles” o, si ho prefereixes, en llenguatge MBA-Harvard, “that is the way it crumbles cookie-wise”.