Articles

Wikileaks triomfa en un context

confús i malsà on tot s'hi val

Dits, ditades, dígits

“Es produeix una equiparació acrítica entre quatre blocs trobats a l'atzar en una cerca a Google i les institucions o els grans referents mundials del periodisme”

Diumenge passat, mentre esmorzava, em vaig adonar que, en qüestió d'un parell de setmanes, a casa meva hem retornat a la molt semítica tradició de no utilitzar la mà esquerra per a coses que tenen a veure amb l'acte de menjar. Doncs sí: les galetes o el cafè amb llet només les toquem amb la dreta. La raó d'aquest canvi de conducta té una sòlida base tecnològica: fa quinze dies ens vam comprar un Ipad. Com potser ja saben, aquesta andròmina de darrera generació és una pura pantalla tàctil, sense teclat. Això vol dir, ras i curt, que si la fas anar amb les mans empastifades de xocolata, posem per cas, la lectura d'un text o la visió d'una fotografia es transformen en una vivència intel·lectual molt incerta. Heus aquí com, d'una manera gairebé poètica, l'etimologia torna les coses al seu lloc: l'últim prodigi de la digitalització queda inutilitzat per les ditades que hi fan els seus usuaris! De nou, els dits, la prodigiosa mà humana. El teclat ha passat avall, o està a punt de fer-ho. Aquesta transformació porta a la restitució del protagonisme dels dits nus, els mateixos que van facilitar la humanització gràcies a la seva interacció complexa amb la matèria: la ceràmica, la pintura, el teixit. Ja veuen que això de l'Ipad dóna per a moltes metàfores...

El terme ‘digital' prové de ‘dígit' –en l'accepció concreta de “número”– i el terme dígit, per la seva banda, en llatí no significava altra cosa que “dit”. Tot encaixa. Només cal que el lector recordi com va començar a comptar, en el sentit més primari del terme: un, dos, tres, quatre... Els dits hi tenien una funció essencial, en aquestes primeres temptatives; potser per això el nostre sistema mètric, com la suma dels dits de les nostres mans, té una base justament decimal. I aquí torno a les ditades de la sofisticada pantalla tàctil de l'Ipad: el dit –físic i concretíssim, el mateix dit amb què els primers homínids feien dibuixos en una cova– torna a ser ja inseparable del fenomen de la digitalització. Quins estranys tombs que dóna el món... Vist així, pot semblar que tot plegat és anecdòtic i difús. En absolut: aquests dies ha estat justament la digitalització, la que ha presidit l'actualitat. El cas de Julian Assange no resulta ni tan sols imaginable al marge d'aquest context tecnològic. Per pensar el futur en un món globalitzat i condicionat per un flux informatiu massiu i incessant, per contextualitzar correctament una cosa com Wikileaks, cal que ens fem aquesta pregunta: la jerarquia –inherent a l'Estat– i la reticularitat –inherent a la societat de la informació– ¿són models contraposats, incompatibles? Heus aquí la qüestió. Si algú encara albergava algun dubte, l'afer d'Assange l'ha acabat de desfer: exclosa la censura massiva i altres mecanismes fiscalitzadors semblants, sembla clar que, a llarg termini, ambdós models no podran coexistir.

La situació que hem viscut les darreres setmanes en relació amb aquest tema, a mig camí entre la complexitat i la mera perplexitat, és inseparable de la de la comunicació de masses entesa com un joc d'expectatives encreuades i, d'alguna manera, contradictòries. En relació amb els mitjans de comunicació, la teoria liberal fundacional es basava en la idea de contrapès. El poder és el poder, i si no disposa d'un contrapès efectiu esdevé tard o d'hora un monstre incontrolable. Amb el cas Wikileaks, tot això no només no s'ha confirmat, sinó que fins i tot s'ha invertit. Si més no, ara per ara sembla que el que cal és un contrapès del contrapès: o és que algú troba normal que una sola persona acabi sent el centre del món durant uns dies gràcies a disposar d'una informació que ha obtingut il·legalment?

La majoria de les prediccions sobre la comunicació de masses i la tecnologia del segle XX, des de les d'Alvin Toffler fins a les de Nicholas Negroponte, passant per una legió d'analistes, han fallat d'una manera més aviat rotunda i, de forma puntual, fins i tot ridícula. Curiosament, l'única vigent és la de l'autor fundacional de la postmodernitat: la de Jean-François Lyotard. Julian Assange ja estava previst en l'obra d'aquest autor, i des de moltes perspectives diferents. Els “grans relats” (científics, ideològics, històrics, etc.), així com els grans “metarelats legitimadors”, han entrat en una crisi irreversible i ja no són assumits com a tals per la majoria. Què vol dir, això? Doncs que es produeix una equiparació acrítica entre quatre blocs trobats a l'atzar en una cerca a Google i les institucions o els grans referents mundials del periodisme. És en aquest ambient confús i culturalment malsà que ha prosperat un tipus com Assange. Tot s'hi val, tot és igual.

Lyotard va arribar a ensumar el cas Assange per mitjà d'una predicció que l'any 1979 deuria resultar incomprensible: “La digitalització crearà conflictes amb l'hegemonia de l'estat nació convencional”, amb tot el que això implica de positiu i de negatiu en relació amb l'organització tradicional del saber (a la seva generació i a la seva transmissió). La pàgina de Wikileaks i la de la Congress Library (la biblioteca més gran del món) són ara dues pàgines més en un oceà d'informació en imparable procés d'expansió. Amb tots els seus immensos defectes, al vell model jeràrquic de gestió del flux informatiu això no era així. No tot era igual: hi havia coses fiables i contrastades, i coses incertes i mancades de fonaments rigorosos. No estem pas confonent les simples ditades amb la digitalització?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.