Brutícia relativa

Si tot és relatiu, també ho és el concepte de brutícia, però malgrat això m'estranya l'atac de polidesa que a alguns els ha agafat amb el contracte per posar propaganda de la Qatar Foundation a la samarreta dels jugadors de futbol del Barça. Diuen els presumptes puristes que això embrut la samarreta, trencant una tradició de netedat que, segons ells, s'havia mantingut fins ara tot i que tècnicament ja fa temps que està llufada amb la propaganda de Nike, TV3 i la Unicef, amb l'agreujant aquesta darrera que no es cobra sinó que es paga per portar-la. Ho diu gent com Johann Cruyff, el precursor de l'explotació publicitària de la imatge dels futbolistes, no amb samarretes sinó amb calçotets, els Jim, que anunciava per televisió als anys setanta!

La fundació d'aquest emirat de la península aràbiga pagarà una pasta gansa per la publicitat, i ningú no hauria de poder retreure a la junta del Barça que faci negocis amb una entitat dirigida per la família governant d'un país que és una monarquia absoluta, el contrari seria demanar-li que fos més papista que el Papa a una entitat privada d'un estat democràtic, com l'espanyol, que no prohibeix sinó que impulsa les relacions comercials amb dictadures d'arreu del món. A l'equip de Sandro Rosell, però, alguna cosa se li pot retreure perquè en el seu moment es va recrear contra Joan Laporta per haver fet negocis amb la família presidencial de la gens democràtica república centreasiàtica de l'Uzbekistan, i per això es veu obligat a justificar l'acord dient animalades com ara que un monarca absolut generós és molt millor que un republicà corrupte.