De tripartit a bipartit

Artur Mas sabia el que es deia quan dema­nava un suport prou ampli per no haver de neces­si­tar d'altres per pac­tar un govern. Mas insis­tia que, sense prou majo­ria, CiU es veu­ria obli­gada a repe­tir un model amb els matei­xos pro­ble­mes del tri­par­tit. Un pacte amb una altra força –volia dir Mas– seria repe­tir el tri­par­tit, ja que CiU és una coa­lició i, per tant, la suma de dos par­tits. Així es va evi­den­ciar la mateixa nit de les elec­ci­ons. Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida van ofe­rir una roda de premsa que dei­xava molt en clar que CiU són dos. Es va pac­tar que el pri­mer que par­la­ria seria Duran i Lleida (Unió), que va ofe­rir una llarga dis­ser­tació abans que parlés aquell que el país espe­rava, Mas (Con­vergència). Després hem assis­tit a un llarg serial sobre si Duran for­ma­ria part del nou govern o no, sobre si seria impres­cin­di­ble aquí però també allà, a Madrid. Men­tre Jordi Pujol manava a la Gene­ra­li­tat i a Con­vergència, les ordres les donava ell i ningú no el qüesti­o­nava. Ara, Mas i Duran –que un dia també volia ser pre­si­dent– com­par­tei­xen uns resul­tats que tots dos recla­men com a pro­pis. Hi ha una dita que parla de massa galls, i les dites gai­rebé sem­pre tenen raó. Mas i Duran en un sol govern? Savis com són, han vist la solució, un manarà aquí i l'altra deci­dirà a Madrid. Mas i Duran estan tran­quils perquè només són dos. Saben que, en política, tres són mul­ti­tud.