De tripartit a bipartit
Artur Mas sabia el que es deia quan demanava un suport prou ampli per no haver de necessitar d'altres per pactar un govern. Mas insistia que, sense prou majoria, CiU es veuria obligada a repetir un model amb els mateixos problemes del tripartit. Un pacte amb una altra força –volia dir Mas– seria repetir el tripartit, ja que CiU és una coalició i, per tant, la suma de dos partits. Així es va evidenciar la mateixa nit de les eleccions. Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida van oferir una roda de premsa que deixava molt en clar que CiU són dos. Es va pactar que el primer que parlaria seria Duran i Lleida (Unió), que va oferir una llarga dissertació abans que parlés aquell que el país esperava, Mas (Convergència). Després hem assistit a un llarg serial sobre si Duran formaria part del nou govern o no, sobre si seria imprescindible aquí però també allà, a Madrid. Mentre Jordi Pujol manava a la Generalitat i a Convergència, les ordres les donava ell i ningú no el qüestionava. Ara, Mas i Duran –que un dia també volia ser president– comparteixen uns resultats que tots dos reclamen com a propis. Hi ha una dita que parla de massa galls, i les dites gairebé sempre tenen raó. Mas i Duran en un sol govern? Savis com són, han vist la solució, un manarà aquí i l'altra decidirà a Madrid. Mas i Duran estan tranquils perquè només són dos. Saben que, en política, tres són multitud.
