Això del finalista

És la segona vegada que quedo finalista del premi Sant Jordi de novel·la i ja a la roda de premsa algun periodista m'ha preguntat si em fa ràbia. No me'n fa gens, tot el contrari. Cap premi no es pot menystenir, cap reconeixement, cap presentació... I molt menys si és un premi d'aquesta envergadura, encara que sigui el premi finalista (en aquest cas, sí, el finalista té premi). Escriure és una feina solitària i de vegades infernal, una cosa que va molt més enllà de la masturbació perquè no sempre és plaent. Justament la novel·la que he escrit ve a deixar clar que la música no sempre va dirigida a la bondat i al plaer, sinó que pot ser profundament dolorosa i fins i tot letal... Escriure té una mica de cada, també. És un gust quan resulta que la cosa funciona, que tot lliga, i que fins i tot agrada a un jurat de categoria. Però també és un profund embolic amb tu mateix, una marató dura i llarga, una cursa contra els elements i els horaris i la trama i els personatges. Més que un puzle, més que una equació a resoldre, més que un hobby o que un partit de frontó. Escriure és respondre a una pulsió o a una obsessió, quan la majoria de la gent deixa les seves dèries sense respondre. Transformar la història que et balla pel cap en una obra d'art amb principi i final, i si pot ser amb elegància, i sense que perdi l'interès en cap capítol, i aportant alguna cosa nova... I, al damunt, ha d'agradar i ha de vendre. Com comprendreu, després de tot això, ser finalista ja em sembla bé. A més, aquest sembla que és el país on la tercera és la bona. I el guanyador tenia prou envergadura, no cal dir-ho.

Com que la cursa no és amb en Ramon Solsona sinó amb tu mateix, quan es destapa l'ampolla de cava que se t'agitava durant quatre anys (en aquest cas quatre anys) i tothom pot veure-la i resulta que agrada, ser finalista és molt més del que estàs acostumat a ser. I, després, aquesta sensació d'haver dut el fill a l'escola per primer dia, i que sigui el que Déu vulgui. I saber, quan el vas a buscar, que no és pas cap desastre, sinó tot el contrari. Que sembla que val. I que creixerà. Qui ha quedat finalista no sóc jo, sinó la meva criatura. Com gosen preguntar-me si això em fa cap tipus de ràbia?