Jugant amb foc

Escric aquest article dijous a la matinada i després de rebre nombroses trucades d'amics i coneguts que estan amoïnats i preocupats per la situació econòmica. Més que demanar consell, m'han fet partícip de la seva inquietud i dels seus propòsits davant les amenaçadores incerteses que s'albiren a l'horitzó. No és encara una autèntica estampida de pànic, però sí, en una certa mesura, un preliminar de la histèria que silenciosament ha conduït, per exemple, a la gran cursa per comprar or com a valor refugi. Què és el que pot haver passat de manera sobtada per pintar un panorama tan negre? Justament ara semblava que el govern central havia convençut els mercats que tenia controlat el dèficit pressupostari. Però el rescat de la banca irlandesa d'ara fa tres setmanes va enfocar l'atenció dels inversionistes sobre la fragilitat de les caixes d'estalvis espanyoles i sobre les necessitats de refinançament públic i privat durant el 2011. Segons el Financial Times el risc d'Espanya és la possibilitat de quedar atrapada en un cercle viciós de deute i d'impossibilitat del col·locar emissions a uns tipus d'interès que cada dia pugen i, per tant, comencen a ser prohibitius.

Lògicament, aquestes informacions han corregut com una reguera de pólvora. L'agència de ràting Moody's ha tirat més llenya al foc en rebaixar la qualificació de les emissions del Regne d'Espanya. I alguns analistes han afegit que l'argument constant del cost dels emprèstits farà insostenible el refinançament i, en conseqüència, exigirà crèdits d'emergència que, a causa de la dimensió de les necessitats espanyoles, podrien fer trontollar tota la zona euro. L'agència suavitza, a continuació, les seves admonicions i opina que la solvència d'Espanya no està tan amenaçada que calgui demanar liquiditat a l'EFSF (Fons Europeu d'Estabilitat Financera). Però subratlla que el govern de Madrid necessitarà per al 2011 170.000 milions d'euros (entre retorns i renovacions), 90.000 milions per apuntalar bancs i caixes i 30.000 milions per als governs autonòmics.

Segons Kathrin Muehlbronner, l'analista de Moody's per a Espanya, el principal motiu de preocupació són les caixes i la ressaca dels seus excessos immobiliaris. A la subhasta d'avui, que, a hores d'ara, no sé com ha acabat, hi havia en joc que algun gest dramàtic del govern aconseguís canviar la percepció dels inversos, però, sobretot, que el Banc Central Europeu fes el gest d'una compra agressiva de bons espanyols. Cosa que probablement depèn de la consellera Merkel i que explica la filmació de Zapatero en actitud mansueta a la trobada d'avui amb la dama de ferro. Malgrat tot, i a fi d'evitar la temptació del pànic, Espanya té encara un coixí de seguretat i un marge de maniobra, perquè va aprofitar els mesos de millor confiança per manllevar més reserves de les que en aquell moment necessitava. Tanmateix, el càlcul de probabilitat d'una fallida per a Portugal o Irlanda és d'un 90%, un 50% en el cas de Grècia i un 25 per a Espanya en els propers 5 anys. I per la seva dimensió “massa gran per permetre'n la fallida”, previsiblement desembocarà més en sacrificis interns que no pas en un colossal rescat exterior.

En aquestes circumstancies, és interessant que els exministres d'Afers Estrangers i Finances d'Alemanya (Steinmeier i Steinbrück) s'hagin adreçat a Àngela Merkel dient que ja no queda més temps per a l'aquí caic i allà m'aixeco, per als plantejaments de petites mesures disperses, per als missatges que causen confusió i per a les actituds de no fer res i veure-les a venir, que és el que ha fet el govern de Madrid. Casualment, he retrobat avui les declaracions de Zapatero del 9 de gener del 2008. En vigílies de les eleccions va dir que l'alarma era injustificada i que els pessimistes eren antipatriotes. Si guanyo les eleccions, va dir, rebaixaré els impostos. Hem superat el PIB per càpita dels italians (per cert, ahir i malgrat que l'estadística no recull l'economia sommersa dels transalpins, ja ens van tornar a fer, ells a nosaltres el sorpasso) i Franca ja sent al clatell l'alè de la nostra cursa per superar-la també. La trista realitat és, però, que avui el president de Càritas, Jordi Roglà, ens ha hagut de recordar que és moralment inadmissible, socialment injust i èticament incorrecte que els diners dels contribuents es destinin a rescatar bancs i caixes i que, en canvi, no hi hagi un FROB per salvar els clients i víctimes de les entitats financeres que s'obliden perquè són persones senzilles, febles i fàcils d'enganyar per falta de sofisticació i domini del llenguatge financer de sucursal que escombra pro domo sua.

En tot cas, mentre Càritas i parròquies com Santa Maria Reina o Pompeia malden per donar menjar als indigents, aquest govern amic i partenaire dels plutòcrates ens anuncia puges de la tarifa de l'electricitat que sumaran en plena crisi un 27,5% i, després d'un primer 8,8% del gas, ara un possible 30% més. A més a més, amb ironia, el tripartit diu que l'augment dels peatges el deixa per al nou govern, conscient que el domini dels rics i dels monopolis abusius és transversal. Compte, doncs, amb el capitalisme sense entranyes. Que podríem estar jugant amb foc.