Fum

Com que avui és la nit de Nadal, ¿oi que em per­me­treu una columna del tot per­so­nal? Vull par­lar de gats i gos­sos. Jo sóc de gats, però també he tin­gut gos­sos i m'han fet molt feliç. Els gats, és dife­rent: els neces­sito més que el pa que menjo, i els qui em conei­xen saben que és veri­tat. Un pot tenir la idea, per Nadal o per Reis, de rega­lar un ani­ma­let de com­pa­nyia a la mai­nada. Bravo! Però us reco­mano de totes totes que aneu a la pro­tec­tora o la gos­sera que tin­gueu més a prop de casa. ¡Hi ha tants ani­mals injus­ta­ment aban­do­nats, sovint mal­trac­tats, espe­rant donar-t'ho tot –amor, fide­li­tat, ins­pi­ració, com­pa­nyia–, a canvi de no gaire res! L'últim gat que ha arri­bat a casa es diu Fum i és de la gos­sera muni­ci­pal de Girona. Quan vas a bus­car un gos o un gat convé afi­nar molt. Nor­mal­ment hi ha algú que t'ajuda i t'acon­se­lla, segons les teves neces­si­tats, un ani­mal d'una raça, una edat o d'un caràcter més que no pas un altre. (Par­lant de races, a les pro­tec­to­res hi ha gos­sos que, sense ser de raça pura, són pre­ci­o­sos, més lles­tos que la fam, més trem­pats que un gínjol). En Fum, com deia, el vaig triar entre tots els que hi havia perquè el cor em va dir que aquell gat gris era espe­cial.

La cosa no va ser fàcil. Però, com passa sem­pre que t'has d'esforçar tant, quan tot acaba bé encara estàs més con­tent i més orgullós del que has acon­se­guit. Arri­bats a casa, en Fum es va entos­su­dir a ama­gar-se al meu estudi i no volia sor­tir-ne per res del món. Durant més de quinze dies no el vam ni veure, i estava tan enfa­dat, tan espan­tat, que fins i tot ens esco­pia quan ens hi acostàvem. La decepció de la família era total. Però de mica en mica me'l vaig anar fent meu. Amb molta paciència, par­lant-li pri­mer, tocant-lo una mica més enda­vant, res­pec­tant els seus recels, la seva des­con­fiança i la por que tenia. Fins que es va ren­dir.

Sem­pre penso que la trans­for­mació d'en Fum en el que és ara, un gat gros, preciós, amb tanta ale­gria –tot el dia juga, si no dorm–, tan manyac i tan dolç, és la metàfora del que tots podem arri­bar a ser –també les per­so­nes– si hi ha algú que ens estima i que creu en nosal­tres.