Despertar-se

Diu André Glucks­mann que és un pro­blema de l'Occi­dent actual el temor que s'ha esta­blert en la soci­e­tat de par­lar mala­ment del que està mala­ment. Prové, aquest fet, de la indi­ferència, el fata­lisme i la por, i cons­ti­tu­eix l'antinòmia de la il·lus­tració tal com va ser defi­nida per Kant en el seu famós arti­cle Què és la il·lus­tració?, del desem­bre de 1784 i publi­cat al Ber­li­nische Monatssch­rift: deia Kant que aquesta és la sor­tida de l'home de la seva mino­ria d'edat, de la qual sols ell mateix és res­pon­sa­ble, i que la mino­ria d'edat no és cap altra cosa que la inca­pa­ci­tat de fer ser­vir l'ente­ni­ment i la raó, el poder de pen­sar de manera lliure, sense la direcció d'un altre, és a dir, de tenir el coratge de ser­vir-se de l'ente­ni­ment per arri­bar a tro­bar con­clu­si­ons i deci­dir.

És aquesta una pràctica fins ara abso­lu­ta­ment arre­lada en la nos­tra soci­e­tat, en la qual hem tran­si­tat de la impo­sició del silenci sota la dic­ta­dura a la crítica sis­temàtica de qui dis­crepa, que cor­po­ra­ti­va­ment pot ser acu­sat de des­lle­ial, d'interes­sat i fins i tot d'anti­so­cial.

Es força els homes a pen­sar col·lec­ti­va­ment, a pen­sar com a grup; és a dir, a no pen­sar. La dis­crepància és la base de la inde­pendència i, per tant, de la lli­ber­tat. Al govern és necessària la lli­ber­tat de pen­sar, de crear, d'ima­gi­nar, de pro­po­sar, d'inno­var, mal­grat que l'acció de govern reque­reix reflexió i prudència per no caure en la con­fusió pròpia i la induïda als ciu­ta­dans. No es pot gover­nar des d'un pen­sa­ment cap­tiu.

Avui les nos­tres soci­e­tats, modu­la­des per anys de soci­al­de­mocràcia, han aflui­xat el seu nervi, la seva inde­pendència indi­vi­dual tant de pen­sa­ment com d'acció. El món ha evo­lu­ci­o­nat ràpida­ment, i nosal­tres a Europa ho hem fet més len­ta­ment. On abans hi havia països pobres que començaven el seu desen­vo­lu­pa­ment i crei­xe­ment, avui tenim com­pe­ti­dors que ens avan­cen en molts camps, perquè tenint menys que nosal­tres tenen la volun­tat i l'ambició d'acon­se­guir més, i com sem­pre és l'acti­tud, la que s'acaba impo­sant a l'apti­tud.

Occi­dent només pot com­pe­tir si tenim avan­tat­ges en ciència i tec­no­lo­gia, si la nos­tra mà d'obra, dels que fabri­quen, venen o dis­se­nyen, per­met que les nos­tres empre­ses puguin ofe­rir pro­duc­tes i ser­veis avançats que els països emer­gents tenen encara difi­cul­tat per posar al mer­cat. Aquest esforç d'inno­vació ha de ser per­ma­nent, perquè és una cursa que no s'acaba i en la qual el que s'atura és imme­di­a­ta­ment ultra­pas­sat.

És per això que la nos­tra uni­ver­si­tat i la nos­tra recerca, infra­fi­nançades i amb una orga­nit­zació no prou ori­en­tada a l'eficiència, han de millo­rar sig­ni­fi­ca­ti­va­ment si volem gua­nyar la bata­lla de la com­pe­ti­ti­vi­tat, que ja ha començat i esde­vindrà més dura en la mesura que els que ara crei­xen en pro­ducció ho facin també en tec­no­lo­gia i ciència.

És per això que quan es debat sobre el model de gover­nança de les nos­tres uni­ver­si­tats resul­ten sor­pre­nents les opi­ni­ons que volen aïllar la uni­ver­si­tat de la soci­e­tat i que defu­gen la millora de la gestió i l'incre­ment de l'eficiència en defensa de tra­di­ci­ons o de drets sus­ten­tats en raons històriques o con­su­e­tu­dinàries.

La uni­ver­si­tat, que és l'ori­gen de la major part de la ciència, de la cul­tura i de la inno­vació gene­rada en la nos­tra soci­e­tat, no pot ser gover­nada per estruc­tu­res de poder arcai­ques o amb man­can­ces d'eficiència sig­ni­fi­ca­ti­ves.

En temps de crisi com l'actual, tot es posa en qüestió, des del nos­tre sis­tema de pro­tecció social fins a l'esta­bi­li­tat de la nos­tra moneda, el fun­ci­o­na­ment de la justícia i el sis­tema elec­to­ral. Din­tre d'aquesta crisi de con­cep­tes i valors i de la neces­si­tat de canvi que se'n genera, la soci­e­tat va aga­fant pro­gres­si­va­ment consciència que qüesti­ons que fins fa poc eren immu­ta­bles perquè es con­si­de­ra­ven into­ca­bles ara han de ser refor­ma­des o modi­fi­ca­des pro­fun­da­ment.

Es va fent evi­dent de manera pro­gres­siva que la indi­ferència i el fata­lisme de les nos­tres soci­e­tats ja no és pos­si­ble, perquè no ens ho podem per­me­tre si volem man­te­nir el nos­tre nivell de vida i pre­ser­var la segu­re­tat de la nos­tra soci­e­tat. Hem de pro­moure la igual­tat d'opor­tu­ni­tats, no la igual­tat de recom­pensa o de resul­tat. En aquest sen­tit, és cert que el que diu Glucks­mann comença a estar en crisi, i que la crítica, el debat i el canvi són neces­sa­ris espe­ci­al­ment a Europa si no volem per­dre el tren de la moder­ni­tat i reduir el nos­tre pes al món, perquè la nos­tra decadència és, per desgràcia, inde­fec­ti­ble. Ens hem de des­per­tar.