Despallofar blat de moro

Es diu Miquel, és fill de Sant Joan de Mollet però viu a Sant Feliu de molts anys. Ens trobem sovint al Casino dels Nois i solem conversar a la sala cafè de la veterana societat (veterana: sona bé). Sense adonar-nos-en, un dia parlàvem de la desgana envers les coses de la política que es palpa arreu; el tema ens durà poc, però es revifà quan, de cop, el meu interlocutor derivà cap al record de la seva infantesa a Sant Joan, de quan es despallofava el blat de moro, una imatge que li quedà impresa en la memòria d'infant. Despallofar és llevar les fulles de la panolla, el palló, que amb tanta delicadesa –tot en el lent món vegetal és delicadesa– vesteix la capsa de gra. Quan es despallofava –escolto–, a cada «capsa» s'hi deixaven dues o tres fulles amb les quals es penjaven a parets acarades a migjorn de masos i cases de pagès, rengles de capses que endomassaven els pobles de panolles ubèrrimes de grans de moresc. En Miquel recorda que això es feia en un espai gran i a cobert, on homes i dones s'asseien fent rodona en cadires baixes de balca, i despallofaven separant el palló (que podia servir per omplir màrfegues) de les panolles, que després eren desgranades en una altra operació amb una màquina manual. El que m'explica del cercle de dones i homes que despallofaven moresc en la quietud del poble, em fa imaginar una àgora rural en la qual –en Miquel m'explica– s'enraonava del que passava al poble i més enllà, que devia ser pels volts del 1940, temps de postguerra (ho compto per l'edat actual d'en Miquel i la que em diu que tenia llavors, 7-8 anys). Ell parla, i jo imagino els homes i les dones conversant enraonadament de les coses que els atenyien, i la imatge em remet al quadre de Il quarto stato, comentat aquí fa quinze dies. Ara les converses arreu no van per on anaven llavors. Està clar que ara no despallofem panolles.