cal abandonar el rol d'emprenyats
i posar fi a la divagació nacional
Quatre anys imprevisibles
Comença una nova legislatura i ja tenim un nou govern i nous diputats, suposo que amb noves energies i reptes. Per tant, al Parlament hi ha un ventall de novetats que haurien de fer preveure quatre anys on tot podria ser possible, però tot d'una, un nou decretazo, ara el Tribunal Suprem contra la immersió lingüística, ens fa recordar el guió fixat, que som el que som, que les novetats són de forma, però no de fons, que en aquestes eleccions catalanes hem fet una necessària reorientació, però que no seran decisives per canviar el rumb del país en majúscules, perquè som un poble dependent. Sí, som una nació que cada quatre anys vota i redecora el Parlament, però encara no ens hem atrevit a la solució definitiva i a esdevenir un país normal, lliure i ple, amb un estat propi com tenen tots els països normals, lliures i plens del món.
Els propers quatre anys són clau, perquè cal prendre decisions amb urgència, cal recuperar el país econòmicament i cal encetar nous lideratges, però el més probable és que aquesta legislatura seguirà, amb més encert o menys, el fil conductor de les legislatures anteriors: una lluita que sembla infinita entre el govern català i espanyol. Una lluita a vegades soterrada, d'altres sorollosa, una brega que tant pot fer riure com ofendre, cansar i omplir d'il·lusió. El nostre passat i el nostre present són un combat diplomàtic pels drets i les llibertats nacionals que seria necessari anar solucionant d'una vegada per sempre. I és que, malgrat que hi ha més gent a favor de l'estat propi que mai, i, que segurament dels 135 diputats del Parlament n'hi deu haver 68 (que farien majoria) favorables a un estat català, es fa difícil creure que demà el tindrem. Podríem dir per tant que tenim uns diputats i una societat contradictòria, covarda i botiflera, o bé, possibilista, prudent i sensata. En definitiva, el Parlament que tenim és una fotografia del que som com a poble, que anirà gestionant les competències, la crisi i les oportunitats que vagin sorgint.
Ara bé, més enllà del guió establert, els polítics i la societat han de seguir escrivint el relat del futur catalanisme. S'hi han de posar els que constaten que de l'utòpic acord amb Espanya cal passar cap a l'emergent federalisme europeu, són necessaris els federalistes simètrics i els asimètrics, els confederalistes i els nacionalistes, els que volen la sobirania fiscal i els que tendeixen decididament cap a la sobirania política, els nous independentistes i els de sempre, tothom.
Avui el catalanisme tendeix majoritàriament cap a la voluntat de l'estat propi. És un catalanisme plural i transversal, format de perfils diferents, fins i tot difícils d'encaixar. El seny i la rauxa, la calma i la pressa, persones que voldrien l'estat català vingut del cel i d'altres que assaltarien la plaça de Sant Jaume. Ara, després de les consultes sobre la independència realitzades a gran part de les poblacions catalanes i que metafòricament es clouran aquesta primavera a Barcelona, cal un nou impuls. Per trobar-lo, en els propers quatre anys caldria abandonar el rol d'emprenyats i posar fi a la divagació nacional. És imprescindible crear propostes sòlides, amb garanties i capacitat d'èxit, bastir, en definitiva, un nou futur il·lusionador amb la màxima determinació i lucidesa.