Opinió

UN NOM, UN MÓN

Xavier Coromina

Hi havia a Cassà de la Selva als anys setanta un barber que no sopava mai quan el Barça no guanyava. Martí Barris, Martinet per als amics, era un tros de pa que només s'enfadava quan el seu equip no aconseguia un bon resultat. Sempre estava molt prim i, després de catorze anys de passar gana, com recorda una cançó de La Trinca, només va recuperar una mica de pes l'any del 0-5 contra el Madrid al Bernabeu, la primera temporada que Johan Cruyff va defensar la samarreta blaugrana. Llavors el país era ple de Martinets que s'anaven aprimant com un ocell arraulit sota un ràfec, per dir-ho amb paraules de Miquel Martí i Pol. Molts d'aquests Martinets se'n van anar fa molts anys i no han pogut veure aquest exitós Barça d'ara, en el qual es deu poder trobar l'origen del sobrepès de molts culers que celebren les victòries menjant i bevent més del que és saludable. Albert Camus, que va jugar molts anys de porter abans de guanyar el premi Nobel de Literatura perquè creia que no hi ha al món cap lloc on es pugui ser més feliç que en un camp de futbol, pensava que les raons morals que donen sentit a una vida s'han de buscar en el futbol. Josep Maria Fonalleras ho recorda al pròleg de Ser del Barça, el llibre de Xavier Coromina (Torelló, 1962) que acaba de publicar Edicions de L'Albí. Per molt que hi hagi qui opina que el futbol és l'opi del poble o la versió moderna del pa i circ romans, cada vegada hi ha més persones que troben en aquest esport una font inesgotable de passió. Hi ha pares que només s'abracen amb els seus fills per celebrar els gols del Barça. Cap realitat social d'aquest país genera una adhesió sentimental tan gran com el Barça triomfant. Catalunya ha viscut en els últims anys canvis molt importants en el panorama polític. Cap d'aquests canvis no ha despertat tant d'interès com el que ha esclatat des que el Barça fascina el món sencer amb Pep Guardiola a la banqueta i Leo Messi al camp. «El cor té raons que el cap no entén», assegura Blaise Pascal. «Barça, misteri insondable», afirma Joan Guasp, el pare dels barçaforismes.

Coromina, amb un estil literari recargolat que demana al lector una paciència especial, ha escrit un llibre que evoca els referents simbòlics més potents del Barça. L'última frase de Ser del Barça confirma que un aficionat del Madrid no hauria pogut redactar una obra com aquesta: «El joc del Barça ens pot fer més savis que poca-soltes.»



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.