Prosperitats

Felicitar algú per un fet agradós o felicitar-nos els uns als altres d'una manera franca és un acte sempre bonic, que fins i tot pot ser esplèndid, segons el moment en què és perpetrat i en funció de l'esdeveniment que el pugui suscitar. Un acte que està bé perquè ens ajuda a estimular, en les nostres vides íntimes i potser clausurades, la consciència i l'aliment de l'alteritat. Però les felicitacions que ens dediquem van perdent vibracions humanes i sensatesa en la mesura que s'acosten a les fredors més ridícules de la convenció. Les convencions potser no ofenen, però sí que creen en nosaltres una insalvable indiferència. Aquests dies de Nadal –i avui, que és Cap d'Any– ens feliciten i felicitem més que mai. Ens felicitem desitjant-nos un any com més pròsper millor. És lícit –i tant!– però tot plegat demana matisacions en el seu contingut: vivim uns temps fràgils i comença a ser l'hora d'anar definint els contorns d'aquestes prosperitats a què tan genèricament al·ludim. Ras i curt: tenim la tradició i s'entén que hem de preservar-la sempre, però si ara mateix m'hagués de pronunciar al respecte els diria que per més que m'hi esforci se'm fa impossible activar en l'imaginari la idea de convertir-me en un pastoret amb samarra lliurat a l'ideal d'una llum única, personificada en un salvador únic en tot i únic també per a tots... I més: aquest país som una gent –i això no només ens passa a nosaltres en el món– que mantenim una lluita oberta contra el temps perquè anem fent-nos grans i no tenim encara a l'abast de les mans ni del cor la llibertat natural que ens pertoca. Se'ns fa tard, i en aquesta desesperança tampoc em veig capaç de poder participar d'una prosperitat com la que ara etziba Artur Mas, i és que ens cal encara més paciència abans no arribem a la plenitud guanyada. Com tampoc cal que juri que no tinc ni voldré tenir res a veure amb les prosperitats que ens ofrenen des d'una recelosa, vella i egòlatra Espanya; vull dir les seves obsessions delirants que cada cap d'any fan resumir en forma de cançoneta rància i depravada a un monarca cada any naturalment més xacrós. No participaré de cap prosperitat que contingui la menor forma d'ignomínia, ni aquí ni arreu. I bé: ara vostès poden anar afegint més coses en un llarg etcètera... Una llum única no ens portaria enlloc. L'aposta és una prosperitat de prosperitats; les que comencen en cadascú, les que van creixent i que de seguida són del món.