Coses d'Espanya

El tribunal espanyol de la inquisició (ells en diuen Tribunal Constitucional del seu regne, i ja està bé que l'anomenin amb el nom que més els plagui, ja que és seu i sortosament només seu) de tant en tant expel·leix i vomita, i ara ha tornat a exhibir un brot de necessitat de fer-se veure; un espavent que sembla que ells han explicat com un sacseig renovador i necessari per a la seva sang. Coses seves, exclusivament seves... Però estaria bé preguntar-los: es tracta d'un enfilall de vent amb textures d'aire nou? Ja perilla. Val més que ens fem les preguntes nosaltres mateixos, ara sense tanta discreció: són pugnes atàviques entre col·legues d'un mateix reialme? Diferències d'apreciació en la manera específica de com haurien de continuar imposant amb l'arrogància amb què ens tenen acostumats aquella i aquesta espanyolitat que mai no han deixat d'imposar? És un esbufec cavernós en les seves respiracions de sempre d'un Opus Dei rabiüt amb més benedicció que mai? O bé aquest mateix esbufec proveït d'una petita dosi potser més democratitzant de permissivitat? Són, en efecte, unes devocions congènites per una monarquia troglodita, o tan sols la constatació de les estretors d'una Espanya socialistoide però igualment severa i cavernícola? Es tracta d'una lluita de les seves dretes contra les seves esquerres? O, ras i curt, de la plasmació de tota la mala llet que tenen concentrada al cor i també en els ulls amb què miren, senten, s'expressen i pensen? Doncs sí; mala peça al teler... És el llast de les coses de l'Espanya que ells tenen; amb les seves banderes, els seus militars, les seves antigors i el seu anhel obsedit de voler convertir qualsevulla mosca viva al món en imperativament espanyola. Res més que això: migrades coses d'Espanya, de les quals algun dia –aquest serà un dia immens!– haurem decidit viure definitivament al marge. Essencialment al marge. Perquè hi ha una vida amunt i un món amb punts de mira ben amplis enllà de les coses d'Espanya. Hi ha llibertats que vol la gent i aspiracions legítimes. Hi ha l'art i també la paraula: hi ha un Vinyoli portentós, Pavese, els russos que hem llegit. Hi ha Espriu, Bonet, Mercè-Marçal, els pintors i cineastes nous i de sempre... Hi ha Celan, Borges, Llull, Miró, la Pizarnik, Pessoa, Auster, Brossa... Hi ha la Patti Smith, Bolaño, Estellés, René Char... Hi ha Mandelstam, Rotko, Miró i un llarg etcètera d'expectatives altes abans de les coses vetustes d'Espanya.