L'endemà del dissabte

El 1881, qualsevol document amb validesa legal escrit en llengua catalana (un testament, un bitllet de tramvia) va ser declarat nul de ple dret per les Corts espanyoles. El 1896, es va prohibir l'ús del català en converses telefòniques i en telegrames. El 1900, va ser prohibit als teatres. Feia dècades que havia estat prohibit a les escoles. El 1916, el diputat Eduardo Ortega i Gasset (germà de José) va justificar aquestes mesures (i desenes de semblants) així: “No es tracta tant de perseguir el català a Catalunya; es tracta més aviat d'evitar-hi la persecució de l'espanyol”. Això, quan a Catalunya la majoria de la gent o bé era monolingüe en català o bé tenia uns coneixements passius, només, de l'espanyol.

De manera que avui, quan la situació és a l'inrevés en el sentit que tots els catalanoparlants són bilingües i que els únics monolingües persistents són els catalans castellanoparlants, no només estranya sentir les paraules centenàries d'Eduardo Ortega reproduïdes gairebé textualment per segons quins jutges i polítics sinó que –vistos els descobriments recents que demostren que el bilingüisme estimula la intel·ligència i que la immersió lingüística és l'única manera de garantir-lo– resulta desconcertant, anacrònic, de pel·lícula d'època.

Qualsevol que llegeixi La independència de Catalunya de Joan Maragall (Edicions Albí, 2010) veurà que fa cent anys els catalans es queixaven tant com els d'ara dels prejudicis anticatalans a Espanya (el poeta parla de la proporció “quasi matemàtica entre el content d'aquí i el descontent d'allà”); de la pressió agressiva de la premsa madrilenya; i de la “desproporció entre la nostra força econòmica i la nostra força política dins d'Espanya” que només es podrà resoldre, segons Maragall, amb “l'adveniment de Catalunya a la possessió de si mateixa”. En fi, sembla ben bé que els conflictes hispano-catalans d'abans i d'avui estiguin atrapats en un bucle interminable de greuges reincidents. Els catalans, si més no, tenen l'opció de sortir d'aquest bucle d'un cop per sempre. Els espanyols vocacionals, d'altra banda, no en voldran sortir mai: hi estan obsessionats, com si patissin d'un TOC crònic. Que s'ho facin mirar, ja que aquest any molts catalans ens hem adonat, per fi, que no ens serveix de res –ni ens pertoca– fer-los de psicoterapeutes.